La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Descobrir ... Alex Alguacil

Revista

Descobrir ... Alex Alguacil

Alex Alguacil
Alex Alguacil a la cartoixa de Valldemosa, a la cel·la de Chopin, després del recital. Estiu 2013
Darrer CD enregistrat per Alex Alguacil, l'Obra completa per a piano de Salvador Brotons
11/01/2014

El pianista torna a casa després de deu anys a Nova York. Hi conversem. Un te i un tallat amb sentit de l'humor i una miqueta d'ironia. Sobre la taula, a més del got i la tassa, emoció i música, expectatives professionals i prioritats vitals. No ens cal prendre res més.

 

"La vida de tothom està envoltada de música. Sembla un cosa secundària però és més present que les matemàtiques, que també s'ensenyen a l'escola."

 

— Què volies ser quan tenies sis anys?

— No ho sabia, crec. Però la música va aparèixer molt aviat. De fet, a casa em diuen que quan era un nadó ja hi reaccionava rient o movent-me... I als sis anys, de manera innocent, cau al meu davant un petit teclat... Una imatge que tinc és esmorzar amb el bol de cereals i el teclat just al costat. I amb una mà menjar i amb l'altra tocar. A partir d'aquí, em van apuntar a classes de piano i sembla que vaig reaccionar bé.

— Quantes hores al piano?

— M'hi podia passa molta estona, però recordo que mai em va semblar estar fent una feina. Era com una joguina. M'estimulaven els sons, m'atreia molt la sensació física, tàctil, de poder tocar un teclat i que sonés alguna cosa... Poder experimentar amb tot això d'una manera intuïtiva.

 

"L'important és que t'agradi el que fas"

 

— Així, voler-t'hi dedicar professionalment, no va ser una decisió difícil...

— Cap als 15 anys ja tenia bastant clar que la meva vida havia d'anar encarrilada per aquí. Recordo que a l'institut sí que m'havien fet la reflexió: “Has de triar una cosa que tingui sortida, una cosa amb més futur...”. Però a mi no m'amoïnava gaire el dubte sobre si m'hi guanyaria la vida. Tot i que potser era una mica irracional pensar-ho així perquè en aquella edat no saps ben bé com funciona el món...

— Després has vist que el món de la música és realment molt competitiu?

— El món és competitiu en tot, no només en la música. Però l'important és que t'agradi el que fas perquè és això el que et mourà a fer-ho bé. La vida és massa curta. I la felicitat no està tant en el que tens, sinó en què dediques el teu temps.

— Et sents, doncs, a lloc, en el que vols, en el que penses que ha de ser la teva vida i la teva feina?

— Pel que fa a les meves expectatives i prioritats vitals, jo estic al lloc on vull. Però tu pots estar molt feliç amb el que estàs fent i que després la societat no ho valori prou perquè allò que fas no s'ajusta als seus barems o al que entén que ha de ser l'èxit.

 

"La vida és massa curta. I la felicitat no està tant en el que tens, sinó en què dediques el teu temps."

 

— I aquesta sensació la tenies més quan eres a Nova York o ara que ets aquí?

— A tot arreu igual. El que passa és que a Amèrica hi ha molta més activitat, molta més inversió en art, en cultura. I aquí s'ha de gratar més per trobar gent que hi estigui interessada. Però la idea de la iniciativa privada també és diferent aquí i allà. Aquí, quan s'inverteix en art des del sector privat, s'ha de rendibilitzar i allà, gent que té molts diners inverteix en el que li agrada.

— Potser al nostre país hi ha la idea que l'activitat cultural és una cosa supèrflua...

— És horrible que, davant la crisi, el primer que es faci sigui retallar en l'àmbit cultural. No s'acaben de reconèixer els beneficis de la cultura en general ni de la música clàssica en particular. A Suïssa s'ha modificat la Constitució amb un referèndum per incloure la música clàssica a les escoles tant de primària com de secundària.

I això no vol dir que tothom hagi de ser músic, sinó que la música t'aporta coses encara que després et dediquis a una altra disciplina.

— Què pot aportar la música?

— Moltes coses! I ja no només per al públic d'un concert, sinó per a la gent del carrer. Està demostrat científicament que cantar millora la circulació, estimula la memòria i redueix l'estrès. Són beneficis per a la persona. I la vida de tothom està envoltada de música. Sembla un cosa secundària però és més present que les matemàtiques, que també s'ensenyen a l'escola. 

— Et plantejaries això com a part dels teus objectius professionals?

— Bona pregunta! No només voldria oferir un tipus de repertori centrat en la música de començaments del segle XX, sinó presentar-lo d'una manera moderna i atractiva per a la gent jove. La major part del públic que va a concerts de música clàssica és molt gran i d'aquí a deu anys no sé qui hi anirà. Veig que als joves no se'ls està fent arribar música clàssica del segle XX que és molt transgressora i que sé que els interessaria. I és una de les coses que m'agradaria fer.

 

"Crec que és important donar llibertat a l'intèrpret per programar el que li sembli que millor pot oferir."

 

— Com et planteges la preparació d'un concert?

— Practico moltes hores. Però a més de la pràctica de l'instrument, em sembla molt important fer coses paral·leles: llegir, eixamplar el coneixement que puc tenir d'una certa música i d'una certa època, intentar saber on va començar la idea per crear aquella obra i d'on sortia el sentiment inicial... I llavors preguntar-me què vull donar i com puc plasmar-ho en aquella interpretació. 

— Es tracta d'una mena d'investigació?

— Sí, però un cop s'acaba aquesta feina i estàs dalt de l'escenari, el resultat hauria de sorgir de manera natural, sense artificialitats. Allò que has assimilat o incorporat de la peça o de l'autor, ho expresses com una manera de ser quan toques. I encara que tu no ho puguis veure, qui t'escolta sí que ho capta.

— És a això que et referies en una entrevista anterior, quan parlaves de “interpretació emocional”?

— Hi ha gent que prefereix una interpretació més racional. La interpretació d'una sonata, per exemple, tenint com a objectiu de reflectir-ne l'estructura, que tot estigui al seu lloc segons la forma sonata. És important, és clar, però al darrere hi ha una emoció que va engegar el procés de creació per part del compositor. I jo busco això. La llavor d'on va sortir.

— Seria aquesta la interpretació personal?

— Sí, l'intèrpret posa el seu filtre. Amor, felicitat, bogeria o sarcasme, és el que hi ha al darrere. I ell hi té molt a dir perquè si no ha estat mai enamorat o no és una persona irònica o no entén segons quin tipus d'humor, després és molt difícil que ho pugui transmetre. Per això et deia que és molt important el que es fa en paral·lel a la pràctica de l'instrument.

— Això influeix en la tria de les obres a l'hora de programar un concert...

— Sí, és clar. No és el mateix tocar Gershwin que la Sonata de Liszt. I quan has de fer un concert amb molts autors diferents... A mi, personalment, no m'agrada gaire. Perquè és com si fessis diversos papers en una obra de teatre. Per això prefereixo aprofundir més en l'esperit d'un mateix compositor que no pas variar a cada peça. Per altra banda, crec que és important donar llibertat a l'intèrpret per programar el que li sembli que millor pot oferir.

— Què tries Chopin o Shostakovich?

— Si fa sol, Chopin. Si plou, Shostakovich.

— Has de mirar la meteorologia abans de tocar...

— És broma. Però quan toco a casa i no tinc cap concert, sí que trio en funció de l'estat d'ànim. I si tinc llibertat total per triar el repertori, trio els compositors que em són més afins. A vegades, si es tracta d'un concert en el qual no ho has pogut fer, et passa que dius: “Ara no em ve gens de gust, de tocar això!”. Però és l'obligació. I quan et pregunten a un any o dos vista què tocaràs, et sembla que ara sí i quan arriba el dia del concert ja no, perquè ja ha passat o no és el moment. Però ho has de fer. 

 

"Digues què t'agrada. Tria tu el que creus que és de qualitat. Que no triïn per tu."

 

— És cert que t'agrada escoltar discos de vinil i fer aquest viatge al passat? Què tenien els intèrprets d'abans que no tenen els d'ara?

— Crec que sobretot l'honestedat a l'hora d'oferir un discurs musical i la capacitat d'expressar amb música el que s'expressaria amb paraules. Com que avui dia els mitjans tecnològics són tan avançats, es dóna molta importància al so. Però la música és molt més que la nitidesa del so. I els grans músics ho tenien i era igual si el piano estava destrossat. A vegades sents pianos desafinats o campanes perquè eren gravacions a l'aire lliure. I amb tot, dius: ”Mare de Déu! És com un gran discurs d'un gran orador!”

— Un discurs musical?

— La teva manera de parlar musicalment, sense paraules, amb l'instrument. Perquè la música no és només el so, no és aquesta la finalitat. Hi ha la manera d'articular, de respirar..., la manera com parla cadascú. I pot deprendre d'una cosa tan bàsica com el tempo, més lent o més ràpid, de la mateixa manera que una persona parla més lentament i una altra més de pressa.

Avui dia com que la tècnica està tan avançada ens hem perdut una mica perquè la música en essència no és només el que es pugui fer a un nivell tècnic en un estudi de gravació. 

— Podríem dir que prediques amb l'exemple presentant gravacions en viu a la ràdio...

— És que els intèrprets han d'oferir honestament el que sona en un concert, han de demostrar el que poden i saben fer. 

— Què se sent en debutar al Carnegie Hall?

— És una fita important. Una alegria i una experiència... Molts nervis, al principi... Però també t'ho prepares molt. Curiosament és una cosa molt important que passa a la teva carrera, però passa molt de pressa i després has de seguir endavant.

— I debutar a l'Auditori?

— Em va fer més respecte debutar aquí. És casa teva. Et coneixen més. I sembla que has de mostrar què has après, què pots oferir. 

— Has tornat aquí per quedar-te?

— Doncs, no ho sé. Abans d'anar a Nova York ni parlava anglès ni pensava quedar-m'hi. I al final m'hi vaig estar deu anys. I aquí el mateix. Sé que és un moment molt dolent, però si tinc l'oportunitat d'oferir el que he après i si algú creu que la meva feina al piano es pot valorar i es pot fer servir, endavant. I sinó, estic obert a qualsevol cosa.

— Per acabar, què et sembla la iniciativa “Promoartyou”?

— Em sembla fantàstica. És el que dèiem de deixar llibertat a l'artista per mostrar allò en el que ell és bo. Però no només als artistes, sinó al públic: “Promociona't a tu mateix com a consumidor. Digues què t'agrada. Tria tu el que creus que és de qualitat. Que no triïn per tu.”. Jo crec que és genial això perquè és reconèixer el dret a escollir del consumidor. Espero que vagi molt bé. Anirà molt bé.

 

TEXT: 

Roser Atmetlla

Escriptora i editora de Promoartyou

 

Per a més informació sobre l'artista (biografia, imatges, audios, videos): 

http://www.promoart.cat/ca/artistes/alex-alguacil

Arxius adjunts

Arxivat a: Entrevistes
comments powered by Disqus