La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > TRADUCCIONS.... Translations

Revista

TRADUCCIONS.... Translations

02/03/2014

Una obra de teatre que es pot veure encara fins al 14 de març. Val la pena d'anar-hi per, almenys, quatre raons: la interpretació excel·lent, l'espai on es representa, la poesia del text i la reflexió que proposa.

“Traduccions” de Brian Friel està situada a Irlanda cap al 1833, quan Anglaterra inicia una feina de colonització que sembla absurda: traduir tots els topònims irlandesos o, si més no, acostar-los a la fonètica de l'anglès.

Bruce Chatwin a “The songlines” explica que els camins a peu dels aborígens australians tenen sentit i estan ben definits gràcies a la cançó que ells desgranen a mesura que els recorren. El cant i la paraula, doncs, no només descriuen el paisatge, sinó que el converteixen en quelcom essencialment lligat a l'experiència d'un poble. 

D'aquí ve que la traducció de topònims no sigui un acte absurd, sinó carregat d'intenció: es tracta de construir una altra realitat sobre el mateix paisatge. I des del punt de vista de qui emprèn la feina de colonitzar, de construir-hi una realitat “superior”: “una nova Anglaterra anomenada Irlanda”. O “una nova França anomenada...” o “una nova Espanya anomenada...”. Perquè el cas no és, de cap manera, una mostra única atribuïble a l'extravagància dels anglesos...

L'obra de Brian Friel ens parla també de la vida, de la relació entre les persones, dels ideals i dels sentiments que les mouen... Però no és un altre tema, sinó el mateix: tot allò que vivim, tot allò que fem, tot allò que som, s'articula i pren sentit gràcies a la manera com ens ho expliquem. I això val tant per a l'àmbit individual com per al col·lectiu.

Al llarg de la representació es fa inevitable d'establir el paral·lelisme amb la situació del català. Sembla que nosaltres hi sortim guanyant: el gaèlic, el parlen ja molt poques persones. I els càlculs optimistes afirmen que, a Catalunya, un 72,4% de la població parla català. 

Però la realitat lingüística catalana, al marge d'estadístiques triomfalistes, l'expressa el mateix traductor de l'obra, Joan Sellent, quan a l'hora de plantejar-se quin català havien de parlar els personatges, anomena “l'híbrid empobridor que gasten les noves generacions”. Tots sabem que les llengües evolucionen, però també hem d'acceptar que sovint es degraden.

A Catalunya, actualment, ja hem resolt la qüestió dels topònims, però la de l'híbrid empobridor i empobrit és el nostre problema més greu. 

Fa menys de cent anys, el meu besavi, que cada dia esmorzava de cara a mar, va respondre la pregunta d'un veí castellà de la següent manera: “Sí, mira, unos fasolitos, una torradita i un poco de olíum.”. A l'home li devia semblar que la terminació llatina l'ajudaria en la feina de fer-se entendre...

Aquesta era la situació dels irlandesos: sobre un mateix paisatge calia accedir a una realitat “superior”. Fa uns deu anys, els meus alumnes també a l'hora d'esmorzar parlaven del “bocadill de ques i jamó.”. Feien broma o ja hi havien entrat?


Roser Atmetlla

Escriptora i editora de Promoartyou

Arxivat a: Editorial
comments powered by Disqus