La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Descobrir ... VIOLETTA CURRY

Revista

Descobrir ... VIOLETTA CURRY

Violetta Curry
Violetta Curry
Violetta, durant l'entrevista
03/03/2014

A sobre la taula del despatx on fem l'entrevista, entre els sucs, l'ampolla d'aigua i els gots, s'hi dibuixa a poc a poc el llarg camí d'aquesta dona per trobar la seva veu.

 

"La gent parla de crisi, crisi, crisi... Sí, tot el que vulguis, però la crisi és interior. I quan tu ja no tens la crisi a dins, tu funciones."

 

—Què volies ser quan eres petita?

—Cantant. Nosaltres érem 5 germans. A casa, la meva germana i jo compartíem habitació. I teníem un moble antic amb mirall. Llavors, jo em posava davant del mirall amb un raspall fent de micròfon i cantava amb els discos del meu pare. Tenia sis, set anys.

—No vas desitjar mai ser una altra cosa?

—No. Era cantant i actriu perquè en aquella edat pensava que les dues coses anaven juntes: “Actress and singer”. Després, és clar, la vida et va encaminant cap a altres coses...

—I els teus germans també?

—Tots hem tocat instruments en algun moment al llarg de la vida. Però això de ser cantant era una cosa meva. El meu pare era pianista de jazz. I a casa, a més d'un piano de mitja cua, teníem discos i discos. Era molt amic de l'Ella Fitzgerald, de la Sarah Vaughn... Coneixia tothom del món del jazz.

—O sigui que tu ho has sentit tota la vida.

—Tota la vida

—I recordes una primera cançó o una primera experiència en especial?

—Me'n recordo d'un dia, era bastant petita. El meu pare tenia un disc de la Sarah Vaughn. Ella estava fent scat i jo li vaig dir: “Això em sona a soroll.” Llavors el meu pare, molt seriosament, mirant-me, saps?, va dir: “Això no és soroll. Això és música.”. I va ser en aquell moment que vaig dir: “Esto va en serio!” 


"Vaig entendre que a través de la meva feina, amb la veu, jo he de connectar amb la gent. I amb això la gent es connecta amb si mateixa. És una mica com l'elevació de la vibració de cadascú."

 

—Va ser el teu primer ídol?

—No. La meva germana gran tenia el disc “Meet the Beatles”. A casa hi havia uns bafles grossos i jo m'estirava a terra, posava l'orella al bafle i escoltava el que feien. Anava imitant totes les veus. És així que vaig començar a aprendre de fer veus. Perquè jo no sabia què era això, però ho feia. Ho sentia tot molt clar, tenia l'oïda desenvolupada suposo...

—O sigui que no va ser ningú del món del jazz.

—Estem parlant dels anys 67, 68. Tenia quatre anys. Però una mica més endavant, vaig començar a escoltar altres cantants. De jazz: la Nancy Wilson, que era també coneguda del meu pare, l'Ella Fitzgerald, la Dionne Warwick (que no era tant de jazz, però tenia un aire) i la Barbra Streisand. Em posava davant del mirall i les imitava. I així és com vaig començar. De fet, classes de veu no les he fet fins l'any passat que vaig començar a estudiar.

—I en quina edat vas començar a cantar com a més professional?

—Vaig començar a la universitat, amb un pianista, perquè estava estudiant música.

—I què cantàveu en aquella època?

—Jazz estàndards.

 

"El meu pare era pianista de jazz. I a casa, a més d'un piano de mitja cua, teníem discos i discos. Era molt amic de l'Ella Fitzgerald, de la Sarah Vaughn... Coneixia tothom del món del jazz."

 

—Podríem dir, doncs, que la música és el teu camí natural.

—De fet, he tingut un recorregut, diguem-ne, de creixement personal. He estat molts anys buscant qui sóc. He fet tot un camí. Al principi pensava que volia ser una estrella. Una mica com la Concha Velasco: “Mama quiero ser artista!”. Però llavors em va passar que... Jo ja veia que no em  feia famosa i començava a sentir-me molt enfadada amb Déu. I li vaig dir: “OK. No me haces famosa? Pues dejo de cantar! Allá Tu!”. I això va ser el començament...

—Això era als Estats Units o ja era aquí? Perquè tu ets de Filadèlfia, no?

—Vaig venir a Espanya a estudiar, a la universitat de Granada. I em vaig enamorar d'un “granadino”, però vaig tornar als EU a acabar la carrera de Ciències Polítiques i Literatura Latinoamericana. O sigui, que res a veure amb el que realment volia fer... El cas és que vaig tornar a Espanya només acabar la carrera... Casada. Vam estar a Granada un parell d'anys i després vam anar a Benidorm, que és quan vaig començar la meva carrera a Espanya. Un cop vivint i treballant de cantant aquí, a Barcelona, jo em trobava molt cansada del món de les orquestres i vaig dir: “No puc més”.  I jo li deia això a Déu. “Hala! Pues dejo de cantar! Tú mismo!” I així és com va començar el meu calvari emocional. No sabia que això era el que em passava...

—Així vas fer altres feines?

—Sí, sí, sí. Professora d'anglès a la Universitat Autònoma d'aquí, de Barcelona. Hi vaig estar vuit anys, fins que al juny o juliol de l'any passat vaig dir prou. Els vaig dir: “No segueixo.”. I tothom: “¿Quieres decir?”, “Amb aquesta crisi?”.

—I què havia passat?

—Havia fet ja tot un camí a nivell personal. He fet Gestalt. Vuit anys parlant de la meva història. Després he fet, no sé si et sona, Grinberg, que és una teràpia del cos, t'ajuden a treure bloquejos cel·lulars, diguem-ne. Vaig estar un any i mig fent això. Després vaig començar amb una teràpia que es diu la Biodescodificació. Això és un treball molt profund a nivell emocional, i físic també, i treballen l'arbre genealògic. Ja fa dos anys que el faig. I vaig començar a veure qui sóc. Vaig entendre moltes coses. De mi i també de la meva família. Tinc una història una mica... diferent, interessant... El meu avi, el pare del meu pare, era irlandès. Però estem parlant de 1916-1917. El meu pare va néixer al 17. Clar! Fixa't! Als Estats Units, un home blanc i una dona negra! Quan el meu pare tenia tres anys, la meva àvia es va casar amb un altre que per a nosaltres és el nostre avi. Un home negre. I és el que va criar el meu pare. No coneixíem la història perquè l'àvia no en parlava, d'això. Mai. 

—I a partir d'aquí?

—Això va ser com una explosió. Però, paral·lelament a la biodescodificació, també vaig començar a treballar la veu amb una professora... la Marta González, que l'he de nombrar perquè és increïble. Ella el que ha fet amb mi és alliberar-me la veu perquè la tessitura que tinc, jo ja la tenia, però no ho sabia. Em deia: “Violetta, si tu no veus l'instrument que tens...!”

 

"Jo ja sé que la veu que tinc ara no és la veu que tenia abans. La tenia tapada."

 

—I llavors vas entendre què havies de fer?

—Sí, perquè ja anava sentint... Primer estava clar que no era feliç fent classes d'anglès, que és una professió molt digna, jo no dic que no, però que no és la meva. Em costava. Arribava el setembre i deia: “Buf! Y ahora qué? Otra vez las clases!”. Ja no és si tu ets professora o no, sinó si estàs en la teva professió. Perquè jo no m'hi trobava.

—Era aquest el problema, que no estaves allà on havies d'estar?

—Exactament. No era el que he vingut a fer aquí. I quan he pogut acceptar que cantar per cantar està bé, que és correcte, m'entens?, també vaig entendre que a través de la meva feina, amb la veu, jo he de connectar amb la gent. I amb això la gent es connecta amb si mateixa. És una mica com l'elevació de la vibració de cadascú.

 

"Vaig començar a veure qui sóc. Vaig entendre moltes coses. De mi i també de la meva família. Tinc una història una mica... diferent, interessant..." 

 

—I ara, com et planteges això de ser famosa?

—Un dia amb la terapeuta de la biodescodificació, la Mercè Llagostera, vam fer un treball sobre què és el que realment jo volia de la música. Suposo que era una visualització, no ho sé, una cosa d'aquestes. Ella m'anava guiant: “¿Donde estàs? ¿Qué sientes? ¿Qué ves?”. I vaig dir: “Estic en un encreuament de camins.” Un camí era: “Uau! Viva la Virgen! Viva la Pepa! Uajaja!” Però molt d'estrès. I en l'altre, estava asseguda en una roca i des d'allà veia la muntanya, veia arbres, ocells... I tot era molt tranquil i jo també estava molt tranquil·la. I em va preguntar: “Quin esculls?”. “Escullo el de la tranquil·litat.” Però no vaig pensar-hi més.

Al cap d'un parell de setmanes, vaig notar que tenia molta tranquil·litat per dins, quan jo sempre sentia neguit. I de sobte, em va venir: “Sólo quiero cantar y no quiero nada más”. O sigui, no és que no vulgui res més, sinó que no espero res més. Només tinc clar que vull cantar. Perquè abans jo em pensava que el món em devia alguna cosa. I ara entenc que jo dec alguna cosa al món.

—Has invertit la perspectiva i això t'ha tranquil·litzat?

—Totalment. I ara només vull cantar. I tinc molt clar que cantaré perquè no busco res més. Perquè és el que he vingut a fer. La gent parla de crisi, crisi, crisi... Sí, tot el que vulguis, però la crisi és interior. I quan tu ja no tens la crisi a dins, tu funciones.

—I el títol del teu espectacle “Honrando mis raíces” té relació amb aquesta manera d'estar i de ser?

—Sí, vaig reconèixer el que em passava i em vaig perdonar per haver viscut, diguem-ne, al darrere d'aquest vel. I això és el treball que he fet. I tu pots veure clarament que tot té a veure perquè és la veu. Jo ja sé que la veu que tinc ara no és la veu que tenia abans. La tenia tapada.

 

“Sólo quiero cantar y no quiero nada más”. O sigui, no és que no vulgui res més, sinó que no espero res més. Només tinc clar que vull cantar. Perquè abans jo em pensava que el món em devia alguna cosa. I ara entenc que jo dec alguna cosa al món."

 

—A l'espectacle cantes cançons de la Whitney Houston, de la Barbra Streisand...

—De la Nancy Wilson, Sarah Vaughn, Ella Fitzgerald... Però l' Ella Fitzgerald és de jazz i la Witney Houston, de pop.

—I tu on et situes?

—Jo sóc cantant de jazz. Realment sento el jazz. És una música que té les seves formes, la seva estructura harmònica i ha donat forma a la música negra que avui dia tenim.

—Quina et sembla la cantant ideal de jazz?

—Triaria coses diverses. De l'Ella Fitzgerald, el scat; de la Sarah Vaughn, la manera de cantar una balada; després hi ha una cantant blanca, Anita O'Day, increïble!, estem parlant dels anys 50 o 60, fa scat molt bé. No és que tingui una gran veu, com una veu per exemple de negra, però té una tècnica també molt bona i un molt bon “fraseo’, molt natural cantant.

—El scat és difícil...

—És molt tècnic, té la seva dificultat. El jazz està basat en la improvisació. I com pot improvisar un cantant, si no és un instrument? Doncs, fent anar síl·labes com si ho fos. La idea és “imitar” un saxo o una trompeta.

 

"El que realment he hagut de treballar és la relació amb mi mateixa i a partir d'aquí jo sí que em puc relacionar amb la gent."

 

—És a dir, que tu al mig del concert fas allò que et surt en un diàleg amb els altres instruments?

—Exacte!

—Hi ha un bon diàleg amb el trio Vilaseca...

—Fa anys que hi treballo: en Jaume (Vilaseca) el pianista, Ramon (Díaz, percussió) el que estava darrere la mampara i el Dick (Them) el contrabaix. Vulguis que no ja tenim una relació, no només com a amics... No és que ens veiem gaire fora de l'escenari perquè treballen molt, són professors i a més a més músics professionals el que vol dir que han de treballar de nit i de dia. Però és que ja fa anys, més de deu, que ens coneixem i que hem estat fent coses junts. És veritat que ens entenem molt bé.

—També has gravat un CD: “Amor incondicional”

—Yes. És un CD que vaig fer amb en Jaume (Vilaseca) el 2008. Al meu home li agrada fer lletres de cançons i jo també n'escric. Vam començar a passar-les a en Jaume i de seguida li van venir melodies. Ell també em va passar unes bases, uns acords, diguem-ne, i jo els hi vaig posar la melodia. I vam fer això, una col·laboració entre els tres.

—Ho havies fet mai això?

—He treballat molt a l'estudi de gravació, col·laborant amb altres cantants, però treure un CD meu no ho havia fet mai. I ara la idea és fer-ne un altre una mica més endavant.

 

"Sé que em sentiré vulnerable, en algun moment, perquè també és això, és d'aquesta manera, però es tracta d'estar còmoda amb aquesta vulnerabilitat."

 

—Una cosa és cantar en un estudi, però a l'hora de pujar a l'escenari també hi ha d'haver una relació amb el públic...

—El que realment he hagut de treballar és la relació amb mi mateixa i a partir d'aquí jo sí que em puc relacionar amb la gent. És el treball que he fet per ser natural, per sortir a l'escenari. Sé que em sentiré vulnerable, en algun moment, perquè també és això, és d'aquesta manera, però es tracta d'estar còmoda amb aquesta vulnerabilitat.

—Estar còmoda amb tu mateixa, de fet. I en el moment que estàs ben situada, el món al teu voltant es posa a lloc... És maco això.

—Oi que sí?

—I dintre de tot això que has començat, quin paper hi tindrà Promoartyou?

—Suposo que Promoartyou serà un bon aparador. I que m'ajudarà a donar a conèixer el meu nom i una mica el treball que faig, més que res el treball que faig. Penso que pot ser clau.

—La cosa de la difusió per poder seguir cantant?

—Efectivament, perquè no busco res més.

 

TEXT 

Roser Atmetlla

Escriptora i editora de Promoartyou


Video de Violetta Curry interpretant "Growing Up in Philly"

 

comments powered by Disqus