La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Com he esdevingut pianista

Revista

Com he esdevingut pianista

Quim Bonal
09/05/2014

Sempre he pensat que tocar el piano era tan senzill com asseure’s i posar les mans damunt del teclat. Boja il·lusió. Res més lluny de la meva intuïció.



 

Per obtenir un bon so cal seguir una sèrie de passos o etapes basats en exercicis preparatoris de la mà, el despertar de músculs i grups musculars que tenim adormits i que mai hem desvetllat.

El procés és lent però eficaç a llarg termini.

En un món on tot va a un ritme ofegat, eixordador, Marie Jaëll ens brinda l’oportunitat d’asseure’ns en una cadira baixa, d’escoltar-nos, de guardar silenci i de buscar la manera, el camí i el coneixement de les nostres facultats psicofisiològiques, amagades en algun racó del nostre ésser.



Això és el que s’anomena toucher. La recerca d’un record, d’un déjà-vu que ens aporta una sensació efímera que cal retrobar constantment.

 

En efecte, tocar el piano pot esdevenir un fet simple. El problema o la dificultat es presenta quan ens preguntem què podem fer amb l’instrument, per què toquem, què busquem quan interpretem una peça, com ho podem fer per arribar de manera més profunda a l’ànima del compositor?

Com podem fer que el públic vibri i participi del que pot ser un sentir compartit, un tête à tête amb el que escolta?

Els recursos són molts i molt diversos: des de la tensió-contratensió i el despertar de les sensacions tàctils amb els exercicis fora del teclat (rodones, el·lipsis, abduccions, etc.), al redreçament de la tecla que prové del treball amb la cadira baixa, que ens allibera i ens ajuda a fer que el dit trobi aquella elasticitat justa i necessària per poder alliberar tot tipus de tensió."...Un bon atac prové d’un pensament que s’ha alliberat..." (Mme. Bosch, deixebla de Marie Jaëll del llibre Art et Maîtrise des mouvements artistiques amb introducció d’Eduardo del Pueyo)

.

El fet que es deriva d’aquest procés és el de la llibertat. Un tocar tocar lliurement només s’aconsegueix quan l’individu arriba a un fort estat de puresa, quan no té cap obstacle ni distracció davant i pot tenir aquell contacte de la polpa del dit amb la tecla de manera lleugera però adherent, a fi de poder deixar una bona empremta digital sonora mostrant cada element en joc de la peça que s’està interpretant.



Tot sembla fàcil a priori però el treball ha de ser constant i amb molta disciplina si volem aconseguir resultats satisfactoris. El fet de tocar, doncs, pot esdevenir art si genera una mecànica de doble natura: orgànica i estètica.

És una manera de trobar-nos amb nosaltres mateixos.

Cada dia ha de ser un retrobament amb les sensacions que, per força un professor iniciat a aquesta filosofia ensdespertarà.

Després d’un temps, cadascú segueix el seu camí amb un estil propi però amb unes bases incontestables, fruit d’anys d’investigació científica, de recerca i de troballes en la intervenció dels grups musculars que deriven del braç, avantbraç i esquena.



Jo encoratjo tots aquells que volen engrescar-se a seguir aquest camí que siguin perseverants i que no defalleixin en el ritme de recerca i constància.

 

Quim Bonal

 

Arxivat a: Música, Clàssica
comments powered by Disqus