La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > El pastís del 21%

Revista

El pastís del 21%

29/05/2014

En tot cas, el nostre “pastís” cultural no és pas un aliment de primera necessitat... Per això, quan a casa, en comptes de cobrar-ne cinquanta en cobrem vint-i-cinc, només ens cal deixar de celebrar unes quantes festes...

 

 

  

El pastís del 21% 

 

Si d'un pastís en fas quatre parts, et pot passar que a l'hora de tallar-lo la mà et tremoli una mica i  una de les parts et surti més petita. No gaire. Només –i ho dic a cop d'ull i sense afany de ser precisa– un 4%.

Després, en veure la teva obra i adonar-te que no pots rectificar, miraries de ser amable amb els teus amics o justa amb la teva família i diries: “Aquesta part, que és la més petita, que és la del 21%, me la quedo jo.”

I tot aniria bé si partíssim del benentès que tu només tens tres amics o que la teva família la formeu quatre membres. I encara aniria més bé si signessis una declaració jurada segons la qual no tens cap intenció de menjar-te el 21% de tots els pastissos que es couen a l'Estat espanyol.

Però un pastís no és una barra de pa. És una cosa dolça, unes postres que ens mengem de tant en tant a les festes assenyalades. I com que en aquest país som gent generosa, cada vegada que celebrem alguna cosa, hi convidem el govern. I ho fem tant si, asseguts a taula, en som vint com dos-cents. I si el nostre trosset de pastís tira més aviat cap a l'engruna, estem igualment contents que l'Estat se'n segueixi menjant el 21%... (O no?)

En tot cas, el nostre “pastís” cultural no és pas un aliment de primera necessitat... Per això, quan a casa, en comptes de cobrar-ne cinquanta en cobrem vint-i-cinc, només ens cal deixar de celebrar unes quantes festes...

És la crisi. “En temps de crisi –em direu– tothom s'ha d'estrènyer el cinturó.”

Però aquesta norma que, en principi, respon a la llei de la necessitat, haurien de comentar-la els artistes, tots aquells que es dediquen –o s'hi dedicaven, perquè actualment 4 de cada 10 han perdut la feina – al teatre, a la música, a la dansa i al cinema.

I és que el nostre “pastís” té un nom, s'anomena “indústria cultural” i aportava un 4% del PIB. Però quan encareixes l'IVA i l'apuges fins al 21%, el públic deixa d'assistir a les funcions (en un 31,4%) i als concerts (en un 23,6%). Amb la qual cosa la recaptació de diners en impostos també baixa.

Com ho han pensat això els senyors del govern?

No hi ha cap més govern a Europa que hagi castigat el sector d'aquestes maneres, per molt dolenta que sigui la situació econòmica del país. Ni tan sols a Grècia, on l'IVA cultural és del 13%.

Hi ha algú que ho entengui?

Pensant-hi, m'ha semblat que aquí ens hem permès el luxe de tenir un govern “artista”. Un govern que tot confessant que en temps de crisi no pot fer miracles, s'ha decidit pels jocs de mans. I ha estat capaç de convertir el pastís en una mini magdalena que ja no fa profit a ningú.

 

Roser Atmetlla

Escriptora i editora de Promoartyou

 

 

Arxivat a: Editorial
comments powered by Disqus