La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Un camí ben traçat cap a la pèrdua de la Creativitat.

Revista

Un camí ben traçat cap a la pèrdua de la Creativitat.

11/12/2014

Roser Atmetlla reflexiona sobre la Creativitat i l'Educació arrel de l'article publicat en aquest magazine " La Musiikkitalo de Helsinki acull Ala Voronkova". Com a artista i també professora de Filosofia ens explica com l'avorriment progressiu en arribar a l'adolescència va matant la creativitat de la infantesa.

Els programes de televisió on es tria uns quants nens i nenes d'entre quatre i sis anys perquè expressin les seves opinions, ja fa temps que estan de moda. Les sortides d'aquestes criatures ens fan gràcia i ens sorprenen. Són originals, ingenus, divertits i savis. Tenen idees pròpies i la capacitat de projectar una mirada diferent sobre el món. Tenen quatre, cinc i sis anys.

Després, però, creixen. I sembla normal que aquesta –diguem-ne– peculiaritat, es vagi perdent. Al cap i a la fi, podem pensar que aquestes criatures ens fan gràcia precisament perquè són tan tendres i no tenen cap experiència. Així que quan acaba el programa, tanquem la tele amb un somriure i ens n'anem a dormir que demà ens hem d'aixecar aviat per anar a treballar. Quina mandra! Quina ràbia!

Evidentment, aquestes nenes i aquests nens que ens han divertit tant amb les seves idees excèntriques i les seves opinions estrambòtiques, ignoren que el món és ple de feines avorrides i gent insatisfeta perquè això és la vida tal com és i a mesura que vagin creixent ja s'ho trobaran...

La capacitat del veure el món d'una altra manera i admirar-se'n és pròpia dels filòsofs. I jo, que sóc professora de filosofia i sovint no vull anar a l'institut, és el que miro de fer entendre un curs darrere l'altre a aquests adolescents impossibles que m'han tocat d'alumnes.

Amb setze, disset i divuit anys, i també un curs darrere l'altre des de que varen ser escolaritzats per primera vegada, hem aconseguit que s'estiguin asseguts i que –més o menys– callin. Ara bé, que escoltin ja és una altra cosa: el que jo veig tot parlant-los llavors d'estranyesa i d'admiració, és aquell to deslluït i inequívoc que l'avorriment dóna a les seves mirades...

Em direu que, al cap i a la fi, la filosofia tampoc no és una disciplina que predisposi a l'alegria i la tabola... Potser recordeu aquell vostre pesar figues adolescent tot travessant els discursos del  professor? I segurament tindreu raó. Però també és veritat que per a aquests nois i noies no hi ha cap –o quasibé cap– assignatura que els hi predisposi. Ni alegria ni tabola ni interès. Això tampoc no és tan diferent de la meva experiència com a alumna. I també em reconec en la seva idea que fer batxillerat és la primera etapa d'una cursa que s'acabarà quan aconsegueixin una feina ben remunerada i en la qual es puguin realitzar i també rescabalar de tot l'avorriment que els hem fet patir.

I jo a vegades em pregunto si hi seran a temps. A temps de rescabalar-se'n, a temps de divertir-se tot sorprenent-se, a temps de mirar-se les coses d'una altra manera i convertir els problemes en reptes, en oportunitats per inventar-se solucions originals i potser una mica excèntriques, però sobretot eficaces i satisfactòries. Perquè és això que necessitaran per aixecar-se cada dia i anar a treballar, per encarar els problemes concrets de la feina i de la vida en una societat com la nostra que cada vegada gira –i canvia- més de pressa.

M'ho pregunto. I en realitat m'estic preguntant si seran capaços de recuperar la creativitat que tenien als quatre, cinc i sis anys. I també em pregunto, com a professora que sóc, quin és el meu grau de responsabilitat en aquesta pèrdua.

L'escola, tal com jo la vaig conèixer de nena i adolescent, tampoc no ha canviat tant. És veritat que l'hem maquillada amb la informàtica a les aules i amb una rebaixa més que escandalosa en allò que exigim als alumnes. Però la resta, la uniformització, l'obediència i l'embotir coneixements segueixen essent les tres potes bàsiques del que s'entén per educació. D'aquesta manera, comprenc que les successives males notes que traiem als informes PISA no puguin sorprendre ningú. Però quan tens entre 30 i 38 alumnes en una aula, difícilment et pots plantejar res més que la classe magistral i aconseguir que seguin i callin.

Ara bé, també és veritat que quan a aquests adolescents –sovint tan pesats i desesperants!–, els he de parlar de l'actitud filosòfica i els dic que el filòsof ha sabut conservar la mateixa mirada del nen en contemplar el món –tot és nou, tot l'admira–, ells ho entenen. Potser no ho identifiquen amb res que l'escola els pugui donar –i d'aquí la seva mirada d'avorriment–, però ho entenen perquè acaben de sortir de l'ou i en molts aspectes la infància encara els és més propera que el món dels adults.

I per a mi això és una esperança. Me n'alegro de veritat. I penso que, tot i que com a societat ens hi haguem esforçat de valent, potser no haurem aconseguit de matar-los del tot la creativitat.

 

Roser Atmetlla

Escriptora i editora de Promoartyou


Article i llibre recomanat també sobre el tema: 

La Contra de La Vanguardia (11.01.2013): Catherine L'Ecuyer: "Un niño ve por primera vez el Cielo, y estrena el Cielo"  

Catherine L'Ecuyer:  "Educar en el asombro" (Actual) 


 

 

 








 



 

 

 

Arxivat a: Editorial
comments powered by Disqus