La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > SILENCIS

Revista

SILENCIS

17/01/2015

És el silenci l'espai necessari entre el fet de contemplar una realitat i poder-la arribar a sentir com una obra d'art? O també, i dit d'una altra manera: quan és que la natura inspira l'art o, fins i tot, ella mateixa esdevé art? Roser Atmetlla escriu sobre aquest espai d'admiració silenciosa que permet passar de la simple percepció a la consciència estètica.

 

Ens hem acostumat a contemplar paisatges. A agafar el cotxe un dia de festa i fer uns quants quilòmetres per anar a “respirar natura”. O sortir de casa i arribar-nos fins al passeig a veure quina mar fa. Això últim és el que fem a Blanes i m'imagino que a qualsevol altre poble de totes les costes del món.

Donar, ni que sigui, un cop d'ull ràpid al mar entre feina i feina o aturar un moment el cotxe al costat de la carretera per tal de contemplar el paisatge, reconforta. Però és tracta d'una contemplació de tipus més aviat poc pragmàtic o poc realista. Ho dic perquè de la feina de llaurar, sembrar i collir, de la suor i les durícies, i del fred de l'aigua freda a l'hivern o del treballar de genolls triant el peix, de tot això ni en sabem gaire ni és el que busquem quan fugim del camins marcats que configuren la nostra vida urbana. Deixem de banda els horaris i l'estrès, el fet d'anar tot el dia amunt i avall o de treballar entre quatre parets i mirem el mar i l'horitzó o els camps ben ordenats on de tant en tant hi sobresurten un parell d'arbres com un indici dels boscos i les muntanyes que albirem més enllà. I llavors callem. Ens aturem i callem.

No passa sempre; de fet, no passa gaire sovint, que allò que els éssers humans creem ens assereni o ens conforti. Però la terra treballada se'ns presenta com una Terra ben endreçada i amable; la seva bellesa ens remou l'esperit –com ho fa la mar amb les seves tempestes i les seves calmes– fins a deixar-lo en suspens. I és llavors que dins nostre es fa un silenci.

Aquell mateix silenci que tot just dura uns segons i precedeix als aplaudiments davant d'una obra especialment ben composta i interpretada; o aquell altre que no és pas més llarg i que interromp la conversa dels visitants d'un museu o d'una exposició en aturar-se davant d'una escultura o d'una pintura.

En algunes sales d'alguns museus hi ha bancs disposats estratègicament per afavorir la contemplació de determinades obres. Jo els agraeixo. Em fa l'efecte que em conviden al mateix gest –i a un estat d'ànim semblant– que els bancs del passeig de mar.

Amb tot això no vull pas dir que l'obra d'art hagi de ser ensucrada o deliberadament remollida, ni tampoc no penso que el fet de confortar o asserenar tingui gaire res a veure amb les maneres summament variades que els humans els hem inventat per tal d'endormiscar l'esperit o –anant-me'n a l'altre extrem– violentar-lo.

L'art, sigui quina sigui la forma que adopti i la manera com el definim, no deixa de banda la duresa de la vida, la suor o el treballar de genolls, si considera que ha de mostrar-los. Però alhora també és veritat que el que caracteritza tant aquella contemplació del paisatge, amb la qual busquem una mica de repòs a les presses de cada dia, com la que una obra d'art provoca, és la primera impressió que corprèn l'esperit i el fa callar. Les explicacions, les interpretacions o els aplaudiments vénen després.

 

Roser Atmetlla

Escriptora i Editora de Promoartyou

 

 

 

comments powered by Disqus