La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > RECORDEM: Xuan Bello: la literatura universal

Revista

RECORDEM: Xuan Bello: la literatura universal

Xuan Bello
Xuan Bello
20/04/2015

Aquesta setmana passada, el poeta, assagista i novel·lista, Xuan Bello, va presentar a Barcelona “Unes quantes coses boniques”. La xerrada sobre aquesta seva última obra, que el dimecres 25 de febrer es va fer a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver, va ser conduïda en forma de diàleg pel també poeta Jordi Llavina.


“Somio, i el que he somiat esdevé realitat en la meva ment; escric i alguna cosa del que he creat em queda a les mans.”

 

Tot i que sovint es digui que les obres artístiques ja parlen per elles mateixes, sempre és tota una experiència assistir a les reflexions en veu alta d'un autor. I més encara si qui les introdueix amb les seves preguntes és algú, com Jordi Llavina, que coneix molt bé tant l'escriptor com la seva feina i les seves inquietuds.

Personalment, jo “coneixia” Xuan Bello de la “Història Universal de Paniceiros”, una obra que va significar per a mi un tan gran descobriment, que hauria volgut elevar-la a la categoria de clàssic. Reconec que això pot semblar una exageració, sobretot si prenem com a referència els altres clàssics, és a dir, els de la literatura grega i llatina o els de la gaèlica cap al segle VI i els comparem amb una obra publicada el 2002. (I traduïda al català el 2008 per l'editorial Adesiara).

L'altra exageració vindria donada pel mateix autor de la “Hestoria Universal de Paniceiros” que es va atrevir a escriure una “història universal” en una llengua, l'asturià, que tal com ell reconeix “molt pocs parlen i molts menys llegeixen”; i que la va situar en un poblet (Paniceiros) de no més de quaranta habitants. Quina cosa tan petita! Quina cosa tan exagerada! No us sembla? Però la literatura ho té, això. Es permet i ens regala exageracions amb tant de sentit, que deixen de ser-ho.

El dimecres Xuan Bello va parlar de com li agraden la geografia i els atles. I de com la imaginació pot (i ha de) deformar “els petits detalls exactes” i ajudar-nos a dibuixar el mapa de la nostra pròpia existència.

A mi em va semblar que era precisament d'aquí d'on sorgia aquesta seva obra que sovint arrela en paisatges molt concrets tot barrejant relats, reflexions i anècdotes, i a vegades també poemes. Una obra que retorna als records, als d'infància i els inventats, i que busca els fils que recorren la pròpia tradició literària per enllaçar-los amb els d'altres tradicions i literatures, encara que siguin minoritàries o llunyanes, com la gaèlica o la xinesa.

I tot aquest entramat, que constitueix aquesta obra “clàssica” (un adjectiu tan exagerat com vulgueu), té la capacitat de projectar-nos al nucli d'una història universal on la referència als fets no és tan important com la recerca d'allò que pot fer ressonar el nostre ésser.

Ell ho diu així a “Unes quantes coses boniques”: “Somio, i el que he somiat esdevé realitat en la meva ment; escric i alguna cosa del que he creat em queda a les mans.”

Al cap i a la fi, la universalitat no té per què tenir gaire res a veure amb el nombre i la mesura, però potser sí amb la manera com la literatura ens ajuda a concebre i viure la vida.

 

Roser Atmetlla

Escriptora i Editora de Promoartyou

 

comments powered by Disqus