La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > LA “CONSCIÈNCIA CORPORAL” DE MARIA LASSNIG

Revista

LA “CONSCIÈNCIA CORPORAL” DE MARIA LASSNIG

Maria Lassnig, amb un autoretrat
Du oder Ich, 2005 (Tu o jo). Oli sobre tela. Col.lecció privada. Cortesia Hauser & Wirth
14/05/2015

L'exposició de l'obra de Maria Lassnig (1919-2014) es pot veure encara (fins al 31 de maig) a la Fundació Antoni Tàpies.

 

 

Les feministes dels anys 70 varen reclamar el control de les dones sobre el propi cos amb el famós: “Els nostres cossos, nosaltres.” Tot i que la reivindicació concreta més visible en relació a aquest lema fos el dret a l'avortament, a la base hi havia la reflexió i, sobretot, la denúncia de la manera com el cos femení ha estat controlat i regulat, imaginat i representat en la nostra cultura.

No he llegit enlloc que Maria Lassnig defensés explícitament aquest lema, però és als anys 70 que fa servir l'expressió “consciència corporal” per descriure el seu procés de creació a l'hora de pintar autoretrats.

Des del Renaixement s'han pintant moltíssims quadres representant nus femenins, i la majoria han estat pintats per homes. És clar que tota societat construeix el seu imaginari a partir del que considera important i que aquest és el privilegi dels qui manen. I qui mana, a més a més, pot fer servir aquest imaginari per imposar a la resta la manera “normal” de mirar i d'interpretar.

Al llarg dels segles, la societat patriarcal ha decidit com calia imaginar, representar i mirar el cos femení. Però és clar que viure-hi, és tota una altra cosa. I que l'oportunitat que s'han guanyat a pols les dones artistes de representar-lo, obre la porta a una manera diferent de mirar.

Maria Lassnig es pregunta i pregunta a través del cos. L'experiència resulta tan sorprenent com alliçonadora, per una banda, perquè li interessa tot: allò que hi passa a dins, quin paper hi juguen els aspectes psicològics, com ens concebem, de quines parts en som més conscients...; per l'altra, perquè ens transmet la certesa que la percepció que tenim de nosaltres i del món és molt poc fiable. I de tot plegat en resulta una pintura en la qual la mateixa utilització dels colors ja és una manera de sacsejar qui la contempla.

Però Maria Lassnig no només pintava. De fet, l'exposició de la Fundació Antoni Tàpies recull a més de quaranta-cinc pintures, una selecció d'aquarel·les i vídeos (us recomanem molt especialment la Kantate”), a més de cartes, fotos, dibuixos i escrits.

Als 93 anys, la Bienal de Venècia va concedir-li el Lleó d'Or a tota la seva carrera. El va acceptar amb un discurs que algú altre va llegir i en el qual deia: “Al cap de 70 anys de pintar, amb moltes privacions i necessitats, i després de moltes exposicions i èxits que van arribar tard, ara he de rebre aquest gran premi que ja no puc recollir en persona.” I és que ella mateixa, com a artista, va ser víctima també d'una manera “normal” de mirar i de valorar i s'ha hagut de guanyar a pols el nostre reconeixement.

 

Roser Atmetlla

Editora de Promoartyou



VIDEO DE LA FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES SOBRE L'EXPOSICIÓ DE MARIA LASSNIG: 

Arxivat a: Editorial
comments powered by Disqus