La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > PEPA PLANA: UNA ARTISTA GENS PLANA

Revista

PEPA PLANA: UNA ARTISTA GENS PLANA

04/06/2015

El diumenge 31 de maig, a Sant Esteve de Palautordera, i per clausurar el II Festival Internacional de Pallasses, Pepa Plana va presentar “Giulietta”, una adaptació lliure, molt lliure, de “Romeu i Julieta” de W. Shakespeare o "Sexpirt" per a la Pepa.

 

L'hora i mitja que va durar l'espectacle, va passar volant. I això que quan veig un escenari buit i una única pallassa per omplir-lo, em sembla que estic davant d'una empresa impossible. Però són les meves manies perquè, per aquell escenari, Pepa Plana hi va fer passar tots els personatges de l'obra.

Vaig arribar a plorar de riure. Com si la pallassa m'hagués tocat aquell punt secret i íntim, el del meu humor particular. Ho sentia tan així que, llavors, vaig mig centrar en públic la meva preocupació per les empreses impossibles. Si jo reia i ja sóc gran, podia ser que als nens de la sala no els fes gràcia el que passava a l'escenari? En aquell moment, tampoc no em vaig escarrassar a investigar-ho perquè la rentadora de l'amor i les altres passions funcionava a tan bon ritme, que tots aquells dubtes i preguntes només podien ocupar un més que discret segon pla.

En sortir, però, amb aquell somriure que al públic ens queda a la cara després d'haver rigut a gust, vaig veure un nen que tot caminant, repetia els gestos de la pallassa. Ja en tenia la resposta. Amb aquest homenatge per la repetició, vaig entendre que tothom riu del que vol, tot i que la qüestió fonamental sigui aquesta: I qui és capaç de fer-nos riure a tots?

Això també té una resposta i ben fàcil: una artista com la Pepa Plana.

Si he de destacar-ne alguna cosa, trio la seva habilitat per la repetició. I per posar-ne un exemple, també trio: el cavall de Romeu. Sca, sca, sca... Cada vegada que arriba Romeu, esperes el trot del seu cavall i el seu descavalcar. És el leitmotiv que crea la complicitat amb el públic. A l'obra n'hi ha uns quants. Formen la repetició esperada, la repetició d'allò que et fa riure i que vols tornar a viure i a veure. Jo no sóc pallassa, però ho entenc així. Quan els meus fills eren petits i els feia riure amb alguna bogeria, em deien: “Una altra vegada”. I llavors, jo els la repetia i tornàvem a riure.

Però el que per a mi dóna sentit a tot plegat (i a la repetició en particular) és la manera de mirar el món que Pepa Plana ens proposa. Estrambòtica i capgirada, si es vol, i per això mateix, tan aguda, tan crítica, tan diferent, tan divertida i, en el fons, fins i tot assenyada.

Perquè quan un/a artista és bon/a, sigui de la disciplina que sigui, té el seu propi llenguatge i la seva pròpia mirada. Crec que això ja ho he dit, del dret o del revés, en uns quants articles. Em repeteixo, ja ho sé. Però és que té els seus beneficis, la repetició.

 

Roser Atmetlla

Editora de Promoartyou

 

 

Arxivat a: Editorial
comments powered by Disqus