La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > “UN RIU ALS ULLS DEL CORB”. EL PROJECTE DE... ... JOSEP MARIA CAPILLA. Poeta

Revista

“UN RIU ALS ULLS DEL CORB”. EL PROJECTE DE... ... JOSEP MARIA CAPILLA. Poeta

Josep M. Capilla
Josep M. Capilla
06/07/2015

Amb en Josep Maria Capilla, hem parlat del seu últim llibre “Un riu als ulls del corb”. Un poemari complex –intens i extens– on la contemplació del paisatge i la vivència de l’instant pròpies de la poesia oriental, conviuen amb sentiments com l’enyor, l’exili o la solitud que són i han estat temàtiques constants de la poesia occidental.

 

Qüestionari Promoartyou

 1. A un poeta li cal un paisatge per néixer com a tal?

    Sí, tots els poetes sempre han tingut un paisatge: o imaginari o ideal o real. El poeta sempre parla des d’un paisatge i/o cap a un paisatge.

 2. El fet de marxar al Japó va canviar la teva manera d'entendre la poesia?

    Absolutament. El Japó va significar la porta d’entrada a una lírica que venia de lluny en el temps però que per a mi era totalment nova. I, alhora, era també una porta giratòria, on la meva tradició i la nova coadjuvaven.

 3. És possible partir alhora de la tradició poètica occidental i l'oriental?

    No crec que sigui possible. Se’n parteix d’una o de l’altra. El que és possible és arribar a un pacte que sempre serà asimètric.

 4. Rima, ritme o imatge poètica, què trobes més important?

    Rima? Mai. Ritme? Sempre. Imatge poètica? És la primera que t’arriba al cap i, a partir d’aquesta imatge, elabores el poema.

 5. Si tornessis a néixer, què series?

    Sense dubtar-ho: dona. Sé que, pel fet de ser home, em perdo un cinquanta per cent de la natura humana.

 6. Et sembla que els artistes podem aportar alguna cosa a la societat, al món on vivim?

    No. Quan l’art ha tingut un qualsevol valor és perquè ha estat al costat del poder o del mecenatge: Medici- Michelangelo. L’art no mou l’esperit. L’esperit mou l’art.

 7. Pel que fa a la poesia, què li falta a aquest país?

    Ara mateix poesia i país en una mateixa frase produeixen un oxímoron esfereïdor.


Si us plau, parla'ns ara del teu projecte: 

— A ”Un riu als ulls del corb” ens trobem amb un jo poètic que mira, tot i que amb la mirada més aviat sembla seguir el ritme de l'univers....

— És cert. Segueixo el ritme de l’univers, de les estacions, dels cicles que, per mi, són la metàfora del pas del temps. Jo sempre penso en el poema arxiconegut de Kavafis, “Viatge a Ítaca”. Però amb què no estic d’acord. Crec que la nostra vida viatja amb els cicles, en som una part intrínseca, som amb ells. Abans pensava que el nostre viatge era cap a la destrucció. Ara penso que és un viatge en la destrucció.

La idea que en la contemplació del paisatge el subjecte en alguns moments es desdibuixa, és més pròpia de la poesia oriental que de l'occidental?

— De l’oriental, ben segur. La poesia oriental defuig (no sempre) el jo, l’ens individual. Però no per unir-se necessàriament a la col·lectivitat, sinó per fer més palès aquesta unió d’una ànima amb el paisatge, la natura o l’univers. Hi ha un cert panteisme que m’interessa en la poesia oriental i que, paradoxalment, vaig trobar, abans, en Spinoza. És curiós. Mesos abans de partir cap al Japó vaig llegir-me l’Ètica de Spinoza. Un cop al Japó, vaig interessar-me per la literatura zen. Hi vaig veure en totes dues tradicions molts punts de concomitància.

— I amb tot, la nit, la tardor i la maduresa són aspectes que el poeta destaca dels cicles que regulen el món. És així com mira també de comprendre la seva pròpia vida?

— Escric de nit. Vaig néixer a la tardor. No sé si hi ha maduresa ni en la meva poesia ni en els meus actes quotidians. Però tots tres factors, és cert, tenen un lligam fort en la meva poesia. Anem a la tardor: és una estació important. Tot cau i decau. I, a més, després d’un esplet tan vigorós com és el que provoca la primavera i l’estiu. Per què? Per tornar a començar l’any següent? Per què no s’acaba tot d’una santa vegada? I, aquí, entra la figura del corb, que vola a través de tot aquest poemari. És la figura del misteri. De la vida. Del no entendre absolutament res. Del per què ara i aquí. 

— Aquesta comprensió pot ser duta a terme mitjançant el pensament? 

— Mai! I la meva resposta és producte de les meves lectures orientals. Hi ha un pensador japonès, D. T. Suzuki, que va introduir el zen japonès a la cultura occidental (autor japonès que escrivia en anglès) que es va empescar un terme: “the catness”; la gatetat, per traduir-lo improvisadament. Què vol dir, això? Els gats no pensen. No pensen ni en el passat ni en el futur. Ni tan sols saben que són gats. Però sempre fan de gats. Viuen en l’instant suprem i sempre fan de gats. Són i en són. Jo, això, no ho practico mai en la meva vida quotidiana, però ho intento aplicar, a voltes, en la meva literatura, aquest recollir, acceptar, explicar el moment de perfecció absoluta que a vegades produeix un instant. I, en aquests instants, la intel·ligència no hi té res a fer. Només els sentits. 

— A l'obra, quan hi apareix la companya del poeta, sovint ho fa com a contrapunt d'una soledat desitjada i amb el convenciment del mateix poeta que “No posseir és no perdre”. No es tracta d'una poesia amorosa gaire convencional...

— Jo abans pensava, com Goethe i Thomas Mann, que potser era possible la redempció per amor. Ara mateix no nego aquest pensament, però en dubto. D’aquí la meva al·lèrgia a lliurar a la companya la penyora, la corona de la redempció. L’artista ha de menester la solitud. La companya, l’ésser estimat, la lleva. Trobo que la paradoxa és evident. I és, alhora, dolorosa.

— ”Un riu als ulls del corb” és un poemari complex. Ens ha semblat que l'enyor és un dels temes que l'estructura...

— Si no vaig errat, em sembla que James Joyce va dir que l’artista, per crear, necessita dues eines: la solitud i l’exili. Anem a l’exili. Aquest pot ser exterior o interior. Exterior? El mateix James Joyce. Interior? Carles Riba, per exemple. On anem a parar, amb tot això? Doncs que la poesia, i la meva també, es nodreix d’un enyor a voltes inexplicable, però a voltes certificat per un allunyament físic de la terra d’on un va néixer, com és el meu cas. Jo, senzillament, sincerament, enyoro el meu país. I, aquest enyorament, produeix un mecanisme mental que provoca imatges poètiques, en relació a la llengua i el paisatge.

— L'obra ha anat agafant forma a mesura que escrivies els poemes?

— No. Hi ha poemes que potser tenen quinze anys i n’hi ha que tenen setmanes. Em penso que si hagués viscut al país tots aquests anys hauria publicat més llibres, però de menys calibre. Què vull dir, amb això?: que viure a fora m’ha permès d’anar creant una obra pausada, sense el neguit dels premis o les recomanacions pertinents. Hi va haver un  moment en què em vaig veure amb un gruix de poemes importants que tenien una unitat i els vaig llançar on, benauradament, els havia de llançar, Godall Edicions. I no en faig propaganda. I, aprofito, per apuntar amb el dit la lluna, però que ningú es fixi amb el dit: aquest país, pel que fa a la poesia, només funciona a partir de premis. Així, no anem enlloc! 

— Al llarg del poemari també hi apareix la reflexió sobre la creació poètica. La vius com una feina?

— Ja m’agradaria viure-la com una feina. No és una feina: és una necessitat. Amb la feina que tinc, si no escrivís, la meva vida no tindria cap mena de sentit. Ara ho explico. Pessoa, en el seu “Diari del desassossec”, diu que si algú li demanés per les seves influències poètiques diria que són Cesário Verde, potser Horaci, etc. Però, a continuació, afirma que la major contribució a la seva poesia és la seva feina de comptable. Vet-ho aquí. La meva feina (ensenyar espanyol en una escola americana a Xangai) és la meva més gran influència. Arribo tan cansat a casa, tan exhaust, tan no-jo, que, si no em tanco a llegir i, si sona la flauta, a escriure, no li trobaria cap sentit a la vida.

— Fins ara has publicat “Versos, temps i persones” (Premi Martí Dot 1993), "A l'ombra dels lotus" (Premi “Haikus en línia” - Premi Joan Teixidor de poesia de la ciutat d'Olot 2002) i aquest. Entre les dates de publicació hi ha una dècada o més. Hi ha molts poemes que t'han quedat al calaix? 

— Vaig conèixer al Japó un acadèmic nord-americà que, algunes nits, feia cal·ligrafia japonesa borratxo i, l’endemà, destriava les bones de les dolentes. Diguem que és també, aquest, el meu estil de treball. Jo escric i bec, celebro i escric i llegeixo i torno a beure. L’endemà ho reviso, trio, reescric, perfecciono. I, certament, hi ha molts poemes que m’han quedat al calaix de grans nits de solitud i borratxeres.

— Tens alguna altra obra en perspectiva?

— Ara mateix estic obsessionat pel poeta nord-americà Wallace Stevens. El voldria traduir al català. 

— Pots donar tres raons per les quals recomanaries el teu llibre?

— L’he viscut. L’he begut. L’he treballat. L’he perfeccionat. L’he begut. 

— Què és el que no t'he preguntat i voldries dir?

— Per què la poesia? La poesia no canviarà pas les nostres vides, però les nostres vides sempre canviaran... les nostres vides. La poesia no canvia res. És un camí que només porta a la poesia. Qui tingui orelles que escolti.

  

Entrevista feta per Roser Atmetlla

Editora de Promoartyou

 

 

comments powered by Disqus