La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > ART I ESPIRITUALITAT

Revista

ART I ESPIRITUALITAT

"Espai Sagrat", de Pep Aymeich & Jordi Esteban
"Espai Sagrat", de Pep Aymeich & Jordi Esteban
"Mare Crisàlide" + "Nigrum", de Fèlix Atmetlla
Sense títol 2015, de Jordi Isern
D'esquerra a dreta: "Immersions (Oriol Teixidor), "Nigrum" (Fèlix Atmetlla), "El món com a meditació" (Maria Mercader).
05/11/2015

Els dies 16 i 17 d'octubre a l'Església de sant Domènec de Girona i en el marc del VI Parlament Català de les Religions, un grup de vuit artistes plàstics que es reuneixen des de fa uns quants anys per celebrar el que anomenen “Cercle de Conversa”, hi va fer una exposició.

 

 

Va ser una exposició curta, de dos dies, ja ho veieu. Però no petita, si tenim en compte les obres que s'hi exposaven. El lloc, l'antiga església, convertida en Aula Magna de la Facultat de Lletres i batejada tan encertadament amb el nom de "Modest Prats" en record del sacerdot, filòleg i historiador tan admirat i estimat a Girona, no feia ben bé l'efecte d'una sala d'exposicions, sinó el d'un edifici que fes ressonar –anava a dir “una qüestió”, però crec que més aviat es tracta d'un diàleg–; que fes ressonar, doncs, un diàleg establert entre art i espiritualitat.

Una exposició de només dos dies, en termes estrictament comercials o econòmics, ja és sinònim de desastre. Però diu molt de l'actitud mateixa d'aquest grup que s'acull a l'antiga Església de sant Domènec i agraeix al Grup Vivàrium Gerisena d'haver-los oferit l'ocasió per exposar-hi la seva obra.

I amb tot, tal com he dit abans, l'entorn només té la missió de “fer ressonar”, perquè per molt impressionant que sigui, no farà que l'obra i l'artista a través d'ella expressin més clarament el seu compromís. Això crec que és així. I alhora, un cop he escrit el preàmbul de l'article i em plantejo de desenvolupar el títol mateix, m'adono que no sé ben bé què puc dir.

Qui és capaç de donar lliçons sobre un diàleg?

A mi, hi ha unes quantes qüestions –i no sé si en puc dir qüestions o es tracta més aviat d'un impuls o d'una intuïció– que se'm barregen amb la de com pagaré el lloguer, què faré amb la meva feina o com em comportaré amb aquells que estimo. Aquestes últimes sovint emmascaren i guanyen la partida a les altres: penso i penso perquè m'he educat amb la idea que si faig anar el cap, puc resoldre el que se'm presenti. A vegades, tot acaba en un garbuix. I encara que jo em digui que de mica en mica vaig “construint” la meva vida (el meu ser), el que queda és el garbuix.

No em plantejava pas la passejada per l'església de Sant Domènec com un exercici estrictament plaent o agradable. Davant d'una obra d'art, una de veritat i sigui de la disciplina que sigui, agraeixo la sacsejada. Aquella que em porta més enllà del món concret, una mica més enllà dels límits massa estrictes que sovint dibuixen, tots dos junts, la meva mateixa corporalitat i el meu jo. I és que si no és així, el món que queda em resulta una mica massa estret.

Tenir l'oportunitat d'anar més enllà (sigui quin sigui aquest més enllà), em dóna perspectiva. No puc pontificar sobre art i espiritualitat. I menys, donar lliçons. Però sí agrair a aquests artistes que vulguin obrir-se a aquell diàleg.

  

Roser Atmetlla

Editora de Promoartyou

 

Arxivat a: Editorial
comments powered by Disqus