La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Entrevista a Teresa Juvé (1a. part): LITERATURA I EXILI

Revista

Entrevista a Teresa Juvé (1a. part): LITERATURA I EXILI

Teresa Juvé, a l'època de l'exili
El seu darrer llibre
Teresa Juvé, a l'actualitat
Teresa Juvé, a l'època de la resistència
"La charca en la ciudad", llibre finalista al Premi Nadal
Teresa Juvé a França, després de la II Guerra Mundial
Josep Pallach, de jove, a l'exili, a França
En un reportatge a la televisió
12/12/2015

La Teresa Juvé té 94 anys. I la foto que hi ha a la coberta del seu llibre, mostra una iaieta somrient, de cabells arrissats que claregen i s'enretiren deixant-li el front al descobert. La foto fa pensar en una dona menuda i fràgil, però no li fa justícia. Qui ens ve a obrir la porta és una dona alta i d'una gran presència física. Una dona de mirada intel·ligent, que parla, però que també escolta. En certa manera continguda, però amb un sentit de l'humor i una ironia subtil que de tant en tant es manifesten amb un riure discret, amb la boca tancada.

 

TU ETS JO”

— ”Tu ets jo” es basa, per una banda, en la idea del flaix, la idea del llampec que del present et porta al passat...

— És una manera de veure'm jo mateixa, de la meva naixença gairebé fins al moment actual. Però veure'm per coses que m'ho recorden, que és el que passa moltes vegades... Passa sovint que estàs fent una cosa o estàs en un moment determinat i això et porta a un altre moment de la teva pròpia vida que potser és un moment de fa molt poc o que potser és un moment de molt enrere.

— I per l'altra en la idea del blog...

— Sí, però només en la forma. No n'he fet cap, de blog, eh? Només és escriure el que va sortint.

— Sembla que “Tu ets jo” no volia ser una autobiografia en el sentit tradicional perquè, a més a més, barreja la ficció amb la reflexió i els records...

— Són coses que vénen de sobte i són reals. I al mateix temps, aquesta realitat et duu a una altra cosa que la teva imaginació viu. És una invenció que té una arrel en el que estic vivint o en el que estic recordant, una ficció que neix d'un moment viu, d'un moment viscut. Com per exemple la narració de Verges, que ve d'una realitat, d'una veritat. Jo estava esperant l'autocar a Figueres. Hi havia gent i, de sobte, un nen se'n va i ve un cotxe. I hi ha un home jove que l'agafa, que el salva. I aleshores la meva imaginació em diu: “Aquest home és la mort que no ha volgut que aquest nen morís.” És per això que després em surt la història de la mort que viatja amb l'autocar. I com que també hi havia una noia que venia amb la seva mare i que se'l mirava, perquè l'home era maco... A partir d'aquí imagino què podia haver passat.

— És curiós que un home jove i maco encarni la mort i no encarni un àngel...

— I per què no? Potser és el mateix... (Riu) 

— Creu que la literatura ha d'arrelar sempre, d'una manera o altra, en l'experiència viscuda? Perquè vostè també és escriptora de novel·la policíaca...

— No. També hi ha l’experiència viscuda dels altres, però és fàcil, perquè l’home no ha canviat mai. La sola cosa que té caires diferents és el moment. L’home del segle XVI no viu Història, el seu moment sols és Història per a nosaltres, que som del segle XXI. Per a ell era, senzillament, política, circumstància del present, com és el present per a nosaltres.

— Què és el que la va moure, als 93 anys, a escriure “Tu ets jo”?

— És una mena de “cocktail” dels fets i elements que la vida t’imposa i dels que tu imposes a la vida, però mai inseparables, sempre depenent l’un de l’altre, com els elements del “cocktail”.

— Quin procés de publicació ha seguit aquesta obra?

— La publicació deu haver estat facilitada per una sèrie d’entrevistes que m’havien fet i que van sortir a la televisió.

— Per què el títol?

— “Tu ets jo”, sí. Perquè és una cosa que em deia el meu marit tot sovint. Em deia: “Tu ets jo”. Jo ho comparo amb aquest autor alemany, Novalis, que deia: “Ich bin du”. Això, per a ell, l'agafa i se l'enduu. I en canvi, el meu home era el contrari, “Jo em dono a tu”, “Em fico dintre teu”. És així. I m'ho deia molt sovint.

— Quasi és com un lema de vida, això. O no només com un lema de vida de parella, sinó com una manera d'entendre la vida...

— Potser sí, no ho sé. Per a nosaltres era una vida de parella, perquè ens coneixíem molt bé i ens estimàvem molt... L'un érem l'altra, vaja.

— Molt amics, no? Molt amics d'ànima.

— Vam tenir molta sort tots dos, vam tenir molta sort de trobar-nos.

  

LA CHARCA EN LA CIUDAD” I L'EXILI 

— La primera obra que va escriure, la va presentar al Premi Nadal.

— Al Premi Nadal de l'any 64, sí. Havia escrit aquest llibre, “La charca en la ciudad”, on parlava dels refugiats espanyols a França quan es va acabar la guerra. El vaig escriure en castellà, perquè sóc castellana jo, sóc de Madrid. Filla de català, això sí, però educada a Madrid. Per això la meva primera llengua és el castellà.

— En aquesta obra vostè partia de la seva experiència...

— Sí, és clar que sí, perquè és la meva vida, la vida de la meva mare i de la meva germana en un refugi francès el gener de l'any 39. Nosaltres, quan va començar la Guerra Mundial, estàvem en un hospital d'una ciutat al centre de França que es diu Maurens. L'hospital em sembla que era de l'època de Napoleó, un hospital vell que era una cosa espantosa. No hi havia llits, eh? Dormíem a terra amb un jaç de palla. Però com que començava una guerra, els hospitals els necessitaven. I aleshores ens van agafar i ens van enviar als poblets petits de tota la regió.

El meu germà i el meu pare, tots dos, els havien ficat a Argelers. Però el meu pare, que era mestre a Tarragona, havia vingut tot sol a França i el meu germà havia vingut amb nosaltres des de Barcelona. Argelers era un camp tan enorme que no es van trobar!

— Quin eren els sentiments d'aquella joveneta de 18 anys que era vostè en haver de marxar de Catalunya i buscar refugi a França? Com ho va viure això?

— Les guerres no es perden així, de cop i volta. La derrota és quelcom que es veu venir. Això fa que et preparis per a la fugida amb l’esperança que et serà possible. És la fidelitat al país, als teus sentiments i les teves conviccions que et fa esperar fins al darrer moment. Però quan aquest arriba, ja estàs preparat per a fer-hi front.

— Era una noia més aviat decidida, no?

— Quan ja estàvem al refugi, en aquell poblet, jo era l'única que parlava francès, la que anava d'un costat a l'altre per aquelles 48 o 50 persones que érem allà. I un dels consellers de la municipalitat que era el que ens donava la llet (dos litres de llet per a 48 persones!) em va dir: “Ja sabeu que el secretari de l'ajuntament té el cotxe gràcies als vostres diners?” “Què vol dir això?”, vaig preguntar-li. I em va dir: “Sí, sí, l'Estat francès paga vuit francs per persona i dia.”. I nosaltres no vèiem res.

Aleshores, jo me'n vaig anar a veure aquest senyor, el secretari de l'ajuntament que a més a més era mestre, i li vaig dir: “Escolti, sé que a vostès els paguen 8 francs per dia i per persona. Així que nosaltres tenim dret a comprar amb els nostres diners.” “Sí, però els diners no me'ls donen fins a finals de setmana.”, em va contestar ell. I jo:“Doncs, així farem una cosa: cada família que som aquí tindrem un carnet, hi apuntarem el que comprem i vostè paga a finals de setmana a qui ens vengui.”

L'home no va gosar dir res, i ho vam arreglar així. Cada família, n'érem 9 o 10, anava a comprar al mercat, ens ho apuntaven i al final de la setmana els hi pagaven. De tal manera que un dels venedors, el carnisser potser, no me'n recordo, ens va dir: “Si voleu us dono diners de debò i els poso a la cartilla com a cosa venuda.” I així, al final, cada família teníem una mica de diners per comprar les coses...

— Quina edat tenia quan va fer totes aquestes “gestions”?

— Aviam, just tenia 18 anys quan vaig passar l'any 39. Això devia ser al 41. Tenia 20 anys.

— Deú n'hi do el caràcter!

— Jo era l'única que parlava el francès perquè quan vaig anar a la Institución Libre de Enseñanza, a partir de 5 anys ens n'ensenyaven. I llavors quan vaig arribar a França, ja el parlava. Això és normal.

— Crida l'atenció que “La charca en la ciudad” quedés finalista quan encara hi havia franquisme...

— El premi no me'l podien donar de cap de les maneres! Però me'l van dur fins al final. (Riu)

— Segurament les seves opinions no devien ser gaire ben considerades pel Règim...

— No, és clar que no, perquè quan parlàvem entre nosaltres, doncs, parlàvem de la guerra, parlàvem de la gent que ens perseguia, vaja.

— Després va entrar a la Resistència?

— Sí, però això va ser a Tolouse.Al poblethi vam estar uns mesos, i quan els alemanys van ocupar una part de França, aleshores nosaltres, totes tres, la meva mare, la meva germana i jo, vam agafar un camió que baixava i vam anar a parar a Toulouse. I allà ens hi vam quedar. El meu pare va sortir del camp d'Argelers perquèera mestre i el van agafar en una companyia de treballadors.Amb el meu germà vam tardar molt més perquè no va sortir fins que els alemanys no van invadir tot França i aleshores van obrir els camps i els van deixar anar.

— I què van dir els seus pares quan vostè va decidir que entraria a la Resistència?

— El meu pare no volia de cap manera que jo fes la Resistència perquè estava molt adolorit de com els francesos, les democràcies, s'havien portat amb en Franco. Havien acceptat Franco com a Cap de l'Estat espanyol i el meu pare estava molt i molt ofès. Tenia una gran admiració per les democràcies, clar, ell era un demòcrata. Amb amics de Madrid havien fet un pamflet contra la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). “Espanya en camiseta”, es deia. També parlava francès molt bé i admirava molt la democràcia francesa que és una de les primeres que van acceptar Franco com a Cap d'Estat d'Espanya.

— Van deixar caure l'Espanya republicana...

— El meu pare va quedar tocat. I quan li vaig dir que en aquella guerra nosaltres havíem de fer quelcom, em va contestar que de cap manera, que aquella guerra no era la nostra guerra. Però aleshores jo vaig decidir que sí, que era la meva guerra.

— Però quina era la seva idea a l'hora de lluitar a la Resistència?

— La meva idea era lluitar contra Franco també, és clar. Perquè si es guanyava contra Hitler també es guanyava contra Franco. I al final no va ser així, però en fi... Espanya va quedar molt tranquil·la... En Franco va quedar molt tranquil, vaja! (Riu)

— Quaranta anys tranquil... 

— *Era perillós de fer d'agent de la resistència. Què era el que sentia, com s'ho plantejava? No tenia por?

— Sempre és perillós. La Gestapo la podies trobar a qualsevol lloc. S’ha de guardar serenitat i sang freda, no s’ha de tenir por. Em vaig trobar en moments molt difícils, però no vaig pensar ni un moment que em podia desfer dels documents que portava. És ara que se m’acaba d’acudir que ho podia haver fet. Però hauria deixat d’ésser jo.


(Fi de la primera part)

 ------------------------------------ 

 

Llegir la segona part de l'entrevista: LLENGÜES I PEDAGOGIA

Llegir la tercera part de l'entrevista: RETORN, POLÍTICA I "PORTANTVEUS".

 

 

 

 

 

comments powered by Disqus