La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Entrevista a Teresa Juvé (2a. part): LLENGÜES I PEDAGOGIA.

Revista

Entrevista a Teresa Juvé (2a. part): LLENGÜES I PEDAGOGIA.

Monument a Peyre Godolí. Toulouse
La figura de Josep Pallach com a pedagog
Antonia Pallach, la filla de Teresa Juvé i Josep Pallach, al càrrec de la Fundació Josep Pallach
En un lliurament de premis de la Fundació Josep Pallach, dedicada a la tasca pedagògica
12/12/2015

Assegudes als sofàs. Cara a cara. Jo porto una llista molt llarga de preguntes. Però hi ha moments que l'entrevista es converteix en una conversa a quatre veus: la Teresa Juvé, la seva filla Antònia, la Cristina i jo. I la taula s'ha anat omplint de llibres. La Teresa s'aixeca per anar-ne a buscar algun i es torna a asseure. Parlem d'amor: d'amor a la llengua, d'amor a aquesta feina, ara i aquí tan desvalorada, que és ensenyar. A la paret del davant, plena de llibres, hi té les fotografies dels seus besnéts. Sempre presents.

 

LA TESI DOCTORAL i LES LLENGÜES

— Hi va començar els estudis, a Tolosa?

— És que a Tolosa, durant la Guerra Mundial, jo anava a les classes de la facultat. Hi anava a la tarda perquè havia de treballar i a més a més...

— Havia de ser agent de la resistència...

— (Riu) Havia de viatjar d'un costat a l'altre, sí. Però a la tardes... Vaig anar fent la llicenciatura, la llicenciatura d'espanyol perquè per a mi era molt més fàcil, és clar.

— I la tesi doctoral quan la va fer?

— La vaig fer aquí, un cop vam tornar. Sí, perquè el que m'havia agradat molt a Toulouse va ser la llengua i la literatura occitanes. I a més a més, allà hi ha una plaça que es diu la plaça Wilson amb un monument dedicat a un poeta dels segles XVI-XVII, un poeta occità, Peyre Godolí. A la base hi havia una cita seva: “Nouyrigat de Toulouso me play de mantenir soun langatge bèl”. I aleshores devia ser això que atreia els catalans perquè sempre hi havia catalans al costat de l'estàtua... Ens saludàvem: “Què, va bé? Sí, anar fent...” Parlàvem un moment i després marxàvem. Però sempre estava ple. I era segurament això... “Me plai de mantenir són langatge bel” perquè havien prohibit el català a Catalunya. Només es podia parlar a dintre a casa i prou. I devia ser això que ens atreia a tots.

— La inscripció era com un consol...

— Sí. Aleshores em vaig interessar molt per la poesia occitana i el meu pare em va anar a comprar... Us el ensenyo, el tinc aquí. El meu pare va anar a una llibreria de vell, va trobar aquest llibre i me'l va comprar: són les obres d'en Peyre Godolí, el de l'estàtua. I quan vaig venir aquí, vaig fer la tesi doctoral sobre ell.

— Una herència afectiva, intel·lectual...

— La meva tesi doctoral era quelcom que formava part de la meva vida. No va ser una cosa absolutament intel·lectual, no, sinó més aviat com un encadenament de fets. 

— Però al segle XVII l'occità ja no es parlava.

— No, ja no. En deien el “patois”, la llengua que es parla amb les potes. Era espantós. La llengua dels trobadors, la primera llengua que ha fet poesia de debò, la primera. I li diuen “patois”

— Això també és molt la política francesa, no? Aquest centralisme amb la llengua...

— Sí, aquella dominació del francès. El primer que va dir: “A França s'ha de parlar francès”, va ser el pocavergonya de l'Henri IV (1553-1610), fill de la reina de Navarra (Jeanne III d'Albret 1528-1572), que parlava occità i que va protegir els poetes occitans d'aquell moment. És a ella que li deuen el renaixement de la poesia occitana amb el provençal i tot. I el seu fill diu: “A França s'ha de parlar francès”.

— Potser les llengües es moren perquè algú té la voluntat de matar-les, no?

— És clar que sí. I sinó de matar-les, almenys... de menysprear-les.

— Políticament sempre hi ha hagut ganes de dir que hi ha llengües de primera i de segona categoria?

— Les llengües no són mai de segona categoria, i quan es declaren així sempre hi ha resistència, com al Lengadoc amb la “ordonnance de Villers-Cotterets” que va provocar la renaixença de la literatura occitana. I a Catalunya, tenim Salvador Espriu i tot el que el va seguir.

— És possible que dues llengües convisquin sense problemes?

— A casa, el meu home parlava català i jo castellà. I a la nena, el pare li parlava català i jo, castellà. I a la guarderia li parlaven francès. Va ser una cosa molt curiosa perquè va tardar molt a parlar, la meva filla... Gairebé tenia tres anys quan va començar a parlar. La seva cosina que té exactament la seva edat, parlava català pels descosits. I ella no deia ni una paraula. Però quan ens va començar a parlar, parlava tres llengües.

— Té l'avantatge que llavors són tres llengües maternes, que no són llengües sobreafegides o apreses després...

— No, no, són les tres llegües que l'han formada. I és una bona cosa, perquè l'esperit és més lleuger. Per això després ha tingut molta facilitat a l'escola i a aprendre l'anglès...

— Una cosa que crida l'atenció és que, a vegades, aquí, amb la polèmica amb el català, hi ha pares a diuen: “És que jo no vull que als meus fills els facin aprendre el català i perdin el castellà.”

— És una bestiesa! És al contrari.

— “La charca en la ciudad” el va escriure en castellà, però havia llegit que quan va morir el seu marit, va començar a escriure en català. I això em va cridar molt l'atenció.

— Em vaig posar a escriure en català en honor del meu marit. I també del meu pare.

— La llengua és una qüestió política o emocional-sentimental?

— La llengua forma part de la identitat de l’home.

— He llegit en alguna entrevista que un crític li havia retret que el català de les seves novel·les policíaques era massa difícil...

— Sí, el que passa és que jo tinc un català segurament literari. El meu pare me'l va ensenyar llegint perquè ell no tenia ningú amb qui parlar-lo, la meva mare era madrilenya... I em va fer aprendre el català llegint els autors catalans. Després (de passar la infància a Madrid) vaig anar a l'Institut Escola a Barcelona i com que també fèiem molta literatura, el meu català és... una mica savi. (Riu)

  

PEDAGOGIA

— Vostè havia anat a la Institución Libre de Enseñanza a Madrid. I més tard, a Barcelona, a l'Institut Escola Ausiàs March...

— La Institución Libre de Enseñanza (fundada el 1876) no va ser oficial. O sigui, no podia donar títols. I el Instituto Escuela (fundat el 1918) sortit de la Institución i amb els professors de la Institución, sí que en podia donar. Era de l'Estat. I era el mateix que es va fer a Catalunya, que es van fer tres o quatre Instituts Escola.

— Ja s'entenia la pedagogia d'una altra manera en aquests Instituts Escola, no?

— En primer lloc eren escoles mixtes i a més a més els professors no eren pas uns éssers distants, no. Cada classe teníem un tutor i el nostre era en Jaume Vicens Vives i ens tractava realment com a amics, tot i la santa autoritat! I fent-la servir!

— Però això no era usual a l'època...

— No, no era usual. Però és això que vaig aprendre: la gran amistat, la gran complicitat entre professors i deixebles. És el que sempre he practicat com a professora.

— L'estiu del 1948, a Cotlliure, va conèixer a Josep Pallach i van anar a viure a París?

— Ens vam casar i l'endemà de casats ens en vam anar a viure a París. Perquè hi havia un dels directors de l'Ensenyament que havia estat a la Resistència i que em coneixia. Aleshores, de seguida ens va donar lloc per treballar.

— Havia llegit que vostè no va voler la nacionalitat francesa. I tot i no tenir-la, va poder treballar a Paris?

— Sí, sí. I a més a més de professors tots dos. Però a Paris mateix, no. Treballàvem a un institut de Monzeron. El primer institut mixt que es va fer a França i que estava en una casa magnífica enmig d'un parc. Ens feia gràcia perquè quan vam arribar la primera vegada, hi vam veure un rètol que hi posava: “Institut mixt experimental”. I dèiem: “A veure si va bé, això del mixt...” (Riu)

— Vostè ja venia d'una escola mixta.

— Mare de Déu! Si a més a més jo, quan vaig arribar a França, em vaig quedar molt parada de veure que hi havia escoles de noies i escoles de nois!

— No era la seva experiència aquesta.

— No només la meva experiència. És que d'ençà de la República les escoles es van fer mixtes a Espanya!

— Suposo que quan va conèixer el seu futur marit, la vocació pedagògica devia pesar molt en la seva relació, no?

— Sí, sí. A més de la política, li agradava ensenyar. Ja ho crec que li agradava. Però és que, a més a més, el meu pare era mestre. I la meva filla també va anar a parar a l'ensenyament, i els meus néts! Una dinastia d'ensenyants! I tinc un besnét que potser...

— El seu marit va publicar La explosión educativa (1973) i la seva tesi doctoral Els mestres públics i la reforma de l'Ensenyament a Catalunya, va ser publicada després de la seva mort, l'any 1978. Compartien les mateixes idees sobre el que havia de ser l'educació? Podria explicar-nos una mica quines eren aquestes idees?

— És el que us he explicat abans. El mestre forma no solament la coneixença, sinó també el comportament, la manera de fer front a la vida de la forma més positiva possible, més benèfica per a vós i per al que us envolta.

— Però Josep Pallach també va ser un gran polític... Era com tenir dues grans passions... A mi em sembla com d'un altre món això, perquè ara no m'imagino un polític...

— Fent de pedagog al mateix temps! (Riu) No, ara no. Però ell ho tenia, sí. 

 

Fi de la segona part

................................

 

Llegir la primera part de l'entrevista: LITERATURA I EXILI

Llegir la tercera part de l'entrevista: RETORN, POLÍTICA I "PORTANTVEUS".

 

 

 

comments powered by Disqus