La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Entrevista a Teresa Juvé (3a. part): RETORN, POLÍTICA I "PORTANTVEUS"

Revista

Entrevista a Teresa Juvé (3a. part): RETORN, POLÍTICA I "PORTANTVEUS"

Teresa Juvé als anys 70, època del retorn
Josep Pallach
J. Pallach en el Congrés on va ser nomenat Secretari General del PSC-Reagrupament
Teresa Juvé i Josep Pallach, durant la campanya política
Teresa Juvé rep la Creu de Sant Jordi de mans del llavors president de la Generalitat
Algunes de les novel·les de misteri del "Portantveus Planagumà".
Teresa Juvé al costat de dues escriptures joves.
12/12/2015

La Teresa Juvé quan calla, escolta i mira. La política és tot un tema. El gran tema. Allò que va determinar la vida i, d'alguna manera també, la mort del seu marit, Josep Pallach. No m'atreveixo a preguntar-li directament pel que va significar la seva mort, de quina manera li va capgirar la vida. Però s'hi refereix, i ho fa de manera breu i alhora directa. La seva mirada té un pes. El pes del dolor i de l'amor que els 38 anys que ja han passat, no han pas deslluït.

 

EL RETORN i LA POLÍTICA

— I vivint a França, sempre amb la mirada a Catalunya?

— Ah sí, sempre! Sempre, sempre. Tots dos. I la meva família també. Però, és clar, els meus pares ja eren vells. El meu pare va morir allà. I la meva mare. I els nostres descendents eren d'allà. Doncs, havien de viure allà.

— Així que van tornar tots dos...

— Sí, vam tornar el setembre del 70. Però el 68 vaig muntar una escola d'estiu a Roses. Fèiem venir els alumnes de París. Jo havia fet un mètode d'aquests que en diuen moderns per aprendre les llengües... Aquells nanos estudiaven allà i anava molt bé perquè després es podien banyar... I l'any següent, l'any 69, el meu marit va poder venir. Però el van detenir perquè tenia una ordre de “Busca y captura”.

— En quin país tornen que quan et detenen has de posar tu el cotxe per anar a la presó?

— Sí, sí, el vaig portar jo a la presó. Però teníem el nostre amic alemany Matthöffer, que fou ministre, i passava l'estiu a Lloret.Jo el vaig anar a veure i li vaig dir: “Escolta, el meu marit està a la presó, a Figueres.”. I va dir: “Això no pot ser, això no pot ser de cap manera. Demà al matí demano entrevista amb el governador de Girona i l'anem a veure”. I li va dir: “El Govern alemany no vol que en Josep Pallach estigui a la presó, eh?” “No passi ànsia, no passi ànsia”. I l'endemà el deixaven anar. Aleshores el franquisme ja començava a tenir por de la pressió internacional...

— Què recorda d'aquell viatge a la presó de Figueres? Com se sentia havent de conduir per portar el seu propi marit a la presó?

— Furiosa, em sentia furiosa. Conduïa tan de pressa per aquells camins plens de bosses i bonys que el pobre guàrdia civil que seia al meu costat s’havia d’aguantar al fusell que portava entre les cames.

— I per què van tornar?

— Oh, perquè hi havia molta feina a fer! (Riu)

— Què es plantejaven vostès quan diu que tenien molta feina a fer?

— Sobretot la lluita política antifranquista.

— I tenien temps?

— (Riu) Teníem temps perquè no podíem fer gaire cosa! Era el franquisme de tota manera, eh? als anys 70!

— Una vida política molt intensa...

— Molt intensa, però molt amagada.

— Però això també és temps. I després la tesi doctoral i donar classes...

— Sí, però com que érem tots dos... Doncs, teníem tot el dia per a nosaltres.

— En aquell moment, vostè es va dedicar a l'acció política?

— Escrivia. Jo no he fet mai política aquí. I ell havia escrit coses literàries. Però quan ens vam conèixer, vam decidir: “Tu fas literatura, jo faig política.”

— Per quina raó s'ho van partir així?

— Perquè ens vam trobar, mútuament, més fet per una cosa, ell, i més feta per una altra, jo. La política, és clar que m'havia interessat sempre, sinó no hauria fet la Resistència. Però quan vaig veure la força política que tenia ell, em vaig dir: “Ets una pobra noia, tu!” I ell, que havia provat d'escriure, quan va començar a llegir lo meu, va dir: “No, escriure jo, res. Tu escriuràs i jo em dedico a la política.” Ens va dividir tots dos, ell una cosa i jo una altra perquè vam veure com érem l'un i l'altra.

— Però hi havia intercanvi...

— Això sí. Érem els primers assabentats del que feia l'altre. Ell m'explicava el que feia, em tenia al corrent, com jo li ensenyava el que escrivia.

  

JOSEP PALLACH I L'ACTUAL SITUACIÓ POLÍTICA DE CATALUNYA

El seu marit, Josep Pallach, al 1974, va participar activament en la fundació del partit Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC). Un partit que al maig del 76 es va convertir en el PSC-Reagrupament i en va ser elegit secretari general just dos dies abans de morir d'un atac de cor, l'onze de gener del 1977.

 

— Seguint el recorregut polític del seu marit, es podria dir que era un home de consens?

— Home de consens, sí. Però dins del que ell considerava essencial per a la vida del país, present i futura.

— D'on va venir l'acusació: “En Pallach no és socialista perquè no és marxista?”

— Havíem viatjat per Alemanya, per Suècia, per tots aquests països que eren socialdemòcrates... I quan li deien això, el meu home responia, i tenia tota la raó: “Jo no sóc marxista perquè he llegit tot Marx i sé que Marx no era marxista.”.

— Quan els qui l'acusaven parlaven de “marxisme”, a què es referien?

— Era el marxisme tipus de Rússia... El leninisme i l'estalinisme... I ara veiem què ha donat aquest marxisme... Ell, el socialisme, el veia com un socialista, com un socialdemòcrata, i no pas com un comunista. En aquell moment els comunistes encara tenien una gran influència sobre els socialistes... I és per això que el van perseguir, insultant-lo... Van acabar dient que era de la CIA... Sí, una cosa espantosa.

— Com la va viure ell tota aquesta persecució? I vostè?

— La va viure en silenci, demanant als que l’envoltaven que no contestessin. Encara que li hauria agradat que no l’obeïssin, perquè jo vaig escriure un article en defensa seva i em va dir que no era jo que ho havia de fer. I l’article me’l vaig haver de guardar.

— Però de totes maneres va acabar tenint raó. Va ser el mateix Felipe González qui va dir després: “Somos socialistas antes que marxistas”

— Oh, i tant que sí! Com tenia raó quan deia que Espanya havia de ser un país federal. Perquè s'ha de reconèixer que els països federals són els que funcionen més bé. I diuen això de la llengua, però Suïssa és un país federal i té quatre llengües diferents.

— I no li passa res.

— No, no li passa res, al contrari. És un país d'una riquesa extraordinària.

— És aplicable aquí?

— Ho hauria de ser. Això que no es pot tocar la Constitució, fa riure. Perquè tots els països que tenen Constitució l'estant tocant contínuament.

— No es pot tocar, suposo, perquè es tocaria d'una manera que ells no volen que es toqui...

— De transformar una monarquia en república.

— I el procés català, el 9N, les votacions i tota la tensió amb l'Estat espanyol. Com ho ha viscut vostè això?

— Com que jo sóc federalista, trobo que és absurd. Em sembla que no tindria una vida pròpia Catalunya. Primer, seria molt difícil que entrés a Europa. I segon, què faria tota sola? Però tot això és una reacció. L'han tractat malament Catalunya i això és una reacció contra aquest maltracte. L'Estatut del 79 no val res. Aquí no es va negociar bé.

— I si no hagués mort Josep Pallach?

— Penso que les coses haurien anat una mica diferents.

— Era un home que tenia molt de pes polític, Josep Pallach. I que, tot i aquella campanya en contra seu, era molt respectat i apreciat per la gent que estava fora d'aquelles lluites i dels cercles de poder. Li sembla que, de tenir-ne l'oportunitat, hauria governat?

—No ho sé... Ganes de construir el país sí que en tenia, però de governar, no en tenia gaires... Suposo que si l'haguessin nomenat ho hauria hagut de fer, però a tota costa, no.

— Si no hagués mort, la Catalunya actual hauria estat diferent?

— Segurament sí. Catalunya va perdre i jo vaig perdre... La meva filla va perdre... Però ara es torna a parlar d'ell, del que ell deia.

— En quins aspectes li sembla que el pensament polític del seu marit, encara és vigent?

— El federalisme, que és una autonomia molt més complerta que la que coneixem. La idea tot just ara comença a ser vigent. Ha costat molt que els altres abandonin aquest principi gairebé imperial del centralisme sobirà.

— I quan va morir, vostè no es va plantejar de tornar-se'n a França?

— No, perquè a més a més no em vull moure d'on és ell. Ell és una mica més enllà (el cementiri que hi ha al final del carrer) i m'agrada viure aquí, al seu costat.

 

ESCRIPTURA, CINEMA I NOVEL·LA POLICÍACA 

— Abans de “La charca en la ciudad” havia escrit altres coses?

— Sí, volia ser poeta. Encara guardo un quadern que vaig salvar de casa les meves ties, quan vaig tornar cap aquí amb el meu marit. És de quan tenia tretze anys. En aquesta edat llegia molt la Bíblia, però no per una qüestió de religió, només perquè m'agradava.

— La lectura de la Bíblia va influir en aquestes poesies?

— Sí, molt. El meu sentiment era que a la Bíblia es reflectia l’amor de la Humanitat. Emperò, tinc uns quants poemes que em reflecteixen a mi, personalment i alguns dels quals àdhuc semblen premonitoris. Els tinc a la vostra disposició.

— I per què va deixar la poesia i es va decantar per la novel·la?

— Perquè la poesia és curta.

— He vist que vostè va escriure ”La charca en la ciudad” l'any 63 i que la següent obra que publica –“El último guerrero”– és de l'any 86. Entre l'una i l'altra hi ha una distància de més de vint anys. En aquest temps va escriure alguna cosa o no va escriure res?

— Vaig dedicar-me a l'ensenyament, a treballar la tesi... I també em vaig dedicar al cine. Vaig entrar en un concurs, a França, perquè m'hauria agradat molt ser directora de cine. I vaig presentar-m'hi amb el que en deien allà “decoupage”, és dir, una pel·lícula amb escenes que tractava d'Espanya, de Franco... I quan el meu marit va anar a buscar el resultat, li van dir: “És la millor que hem tingut, però no li podem donar el premi.”

— Per segona vegada el mateix! Era políticament incorrecta, vostè!

— Això... Tenia una companya que el seu marit estava al ministeri d'educació, per les coses del cine. I l'hi va donar. Aleshores, el seu marit em va dir: “Volen parlar amb vostè per fer pel·lícules”. I jo vaig pensar: “No. Si vas a fer pel·lícules seràs a fora, el deixes a ell, deixes la teva filla. No.” Vaig renunciar. Però hauria pogut fer cine.

— I no en va fer mai més?

— A l'institut, a França, els nois i les noies podien dedicar-se a una experiència fora de l'ensenyament i jo vaig agafar el cine. Vaig tenir el meu grup de cine i sí, sí, els vaig dirigir i fèiem bones pel·lícules, però res més.

— A partir de l'any 1997, decideix escriure novel·la policíaca...

— Sí, perquè a mi la novel·la policíaca m'agradava i me'n va venir la idea llegint les novel·les de Robert Van Gulick, que parla dels xinesos del segle VII i que estan protagonitzades pel Jutge Di (un personatge real (630-700) molt famós per la seva capacitat de deducció). Aleshores vaig pensar: “Faràs una sèrie catalana del segle XVI”. Com que el segle XVI, tant en la història com en la literatura, el coneixia bé perquè havia ensenyat la literatura occitana a l'Autònoma, vaig decidir situar la novel·la policíaca en aquest segle.

— I a més, el gust per la novel·la policíaca, per Simenon...

— Sí, sempre va bé ficar-hi una mica de política a la novel·la policíaca...

— El seu protagonista és el portantveus Plagumà. Què és un portantveus?

— Era un representant del rei a Catalunya, però català. I actuant només a Catalunya. El portantveus no existeix als altres reialmes d'Espanya, es una figura catalana. No és un senyor feudal, sinó un funcionari reial que va de vegueria en vegueria. Hi anava a veure què passava; i si s'hi havia d'intervenir amb justícia, ell intervenia. Portava una cort, portava un jutge, un agutzil... i porter i tot. Però havia de marxar al cap quatre mesos.

— I quantes novel·les ha fet d'aquesta sèrie?

— No ho sé, quantes n'he fet... (Treu una llista) Portantveus publicats, portantveus en manuscrit i encara no hi he posat el que estic fent.

— Caram! Divuit! No reposa mai?

— No, no, jo no deixo mai d'escriure. Bueno, amb això que està passant (l'actual situació política catalana) estic una mica... Ara no escric, ara fa dues o tres setmanes que no escric. Però tinc una novel·la a mig escriure que es diu “L'arbre trencat”. És del portantveus.

— No tots els portantveus han estat publicats. Troba que és difícil publicar?

— És difícil, a Catalunya. Em demano si la gent, enamorada d’Internet, llegeix els llibres... O potser que no els interesso.

— No els veu amb un guió i fets com una sèrie de TV?

— Bé, això, ho he parlat amb el Jordi Fernando de l'editorial Meteora i ell m'ha dit que ho miraria, si es podia fer una sèrie de TV.

— Treballa moltes hores?

— Em desperto a les cinc o les sis. Esmorzo, em dutxo i em poso a escriure durant quatre o cinc hores ben bé.

— O sigui que a les dotze del migdia ja ho té tot fet.

— (Riu)

— Quan el món dorm, vostè treballa.

— Aquí tothom dorm perquè no hi ha ningú.

— Hi ha alguna cosa que canviaria de la seva vida, que la faria diferent, si pogués tornar enrere?

— No, em penso que no.

— Ni amb el cinema? No ha quedat aquí una petita coseta.

— No, no. 

— No escriu des de la tristesa vostè.

— De cap manera, al contrari. Tinc una vida molt bona. A més a més sempre el tinc. Ell, al meu costat.


Roser Atmetlla

Editora de Promoartyou


-----------------------------------

 

Llegir la primera part de l'entrevista: LITERATURA I EXILI

Llegir la segona part de l'entrevista: LLENGÜES I PEDAGOGIA

 

 

 

comments powered by Disqus