La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > UNA ALZINA A ESCLANYÀ

Revista

UNA ALZINA A ESCLANYÀ

Teresa Juvé i Josep Pallach, quan es van coneixer
Teresa Juvé, a casa seva, a Esclanyà, amb un dels seus petits besnéts
Josep Pallach, a casa seva
Teresa Juvé, al seu jardí, a Esclanyà.
12/12/2015

Ara que voldria reproduir i descriure el carrer Josep Pallach, a Esclanyà, m'adono que no me'l vaig mirar prou bé. Conduïa. Buscàvem el número 10 a la línia de cases que quedava a mà esquerra...

 

I a mà dreta què hi havia? Més cases? O els camps que em sembla que s'estenien davant del cementiri? Camps de tardor i d'Empordà. Me'ls invento més o menys a partir d'una taca marronosa i una altra de verda: terres en guaret i algun arbre allà lluny.

Al final del carrer hi ha el cementiri. També queda a mà esquerra, però potser hi ha un altre carrer que el separa de l'última casa? No ho sé. Deixem-ho així...

Vàrem baixar del cotxe. Ho sabia pel llibre de la Teresa Juvé, que el cementiri era allà. Una reixa tancada amb clau. I les arrels dels arbres –ara m'invento uns xiprers perquè no me'ls vaig mirar més enllà del tronc– bombaven un terra formigonat i ple de verdet. És un cementiri petit. I amb la mirada entre les reixes, vaig buscar entre els nínxols de la dreta amb l'esperança que una de les làpides fos la d'en Josep Pallach. Però eren d'altra gent.

Suposo que si alguna ho hagués estat o haguéssim pogut entrar i aturar-nos-hi al davant, hauria fet el mateix que vaig fer: tornar-me'n al cotxe, agafar l'exemplar de “Tu ets jo” i llegir-li aquest fragment a la Cristina:

 

Sols un centenar de metres, encara no, separen la nostra casa del cementiri, un centenar de metres que jo no faig mai. Per què els hauria de fer? Per trobar-me davant d'una làpida on diu succintament: Josep Pallach Carolà 1920-1977? Tota una vida d'home reduïda a tres paraules i dues xifres, tota una vida d'home preparada per a la ignorància, preparada per a l'oblit.

No sé per quina raó, al cementiri, la vida d'un home no s'ha de representar per una expressió, per unes paraules que obririen a qui les llegeix tot un món d'animació, de preguntes, tot un ressuscitar espiritual de l'home, de la dona que jeu allà. No sé per què a la làpida no hi pot dir: “Na Tal... que va donar menjar als ocels tota la vida.” O bé: “En Tal... He travessat el mar, he anat a la descoberta d'altres cels, d'altres terres, d'altres homes...”

Llavors sí que, el que és ínfima recordació d'una dona, d'un home que han viscut, prendria tota la dimensió que havia tingut la seva vida, ara mesquinament condensada en dues xifres. Llavors sí que, encara que sols fos per espai d'una instants, la seva vida real hauria ressorgit amb tota la seva espessor al pensament de qui ho llegiria.”

 

A tocar de la reixa tancada, les paraules de la Teresa Juvé ens varen portar davant la làpida i li varen donar una densitat, un pes, més enllà del nom i les dues xifres. El dolor, encara que sigui expressat d'aquesta manera continguda, reflexionada, com una queixa contra un món que fa passar la quantitat davant de la qualitat; aquest dolor de l'amor que es rebel·la contra la desmemòria, fa ressonar l'esperit i el convida a recollir-se.

No se'ns va acudir d'anar a demanar la clau, és clar.

.......................

 

Josep Pallach. La casa on va viure, al número 10, al mateix carrer que porta el seu nom i que acaba al cementiri on està enterrat. Tot plegat semblava una mena d'al·legoria.

Vàrem tornar a pujar al cotxe i vàrem fer la volta per anar a trobar la casa i la Teresa Juvé que ens hi esperava. Era com si haguéssim començat a llegir la història pel final i ara tornéssim enrere per saber-ne alguna cosa més.

..........................

 

El que es veia des del portal obert, no era un jardí, sinó un trosset de bosc. I com que a hores d'ara, la meva habilitat per retenir els detalls ja no es pot posar en dubte, diré que el camí que el migpartia feia un revolt cap a l'esquerra i desembocava en un espai presidit per una alzina magnífica.

No sé si l'adjectiu “magnífica” li escau, a un arbre com l'alzina, tan supervivent i tan de casa nostra. Jo, de petita, li admirava el suro. I de la samarreta vermellosa amb què es vestia el tronc pelat, me'n venia un pressentiment de pell adolorida que em qüestionava. Però el trobava migrat. Un arbre que no creixia ni prou dret ni prou esponerós; amb unes fulles massa petites, i d'un color verd-gris que més aviat semblava que empolsegués el bosc.

Amb els anys m'hi he anat reconciliant, potser perquè he anat sentit cada vegada més simpatia pels supervivents i els lluitadors de tota mena... I l'alzina que hi havia davant la casa de la Teresa Juvé potser no era l'arbre magníficament esponerós que la meva infància desitjava, però era una senyora alzina. I a més, em va semblar que deia molt del tarannà d'aquells que l'havien respectada i l'havien volgut al seu jardí atípic.

Potser la reflexió que la Teresa Juvé fa a la cita que he copiat més amunt, es podria completar així:

“En Josep Pallach, un home que tenia un tros de bosquet davant de casa seu i una alzina que el presidia”.

 

Roser Atmetlla

Editora de Promoartyou


-----------------------------


Llegir la primera part de l'entrevista: LITERATURA I EXILI

Llegir la segona part de l'entrevista: LLENGÜES I PEDAGOGIA

Llegir la tercera part de l'entrevista: RETORN, POLÍTICA I "PORTANTVEUS".

 


 

Arxivat a: Editorial
comments powered by Disqus