La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > “EL CRIT I L'ECO” EL PROJECTE DE ... JORDI MAS. Poeta, traductor, estudiós i assagista, professor de llengua i literatura japonesa.

Revista

“EL CRIT I L'ECO” EL PROJECTE DE ... JORDI MAS. Poeta, traductor, estudiós i assagista, professor de llengua i literatura japonesa.

JORDI MAS. Poeta, traductor, estudiós i assagista, professor de llengua i literatura japonesa.
Jordi Mas, el dia de la presentació de "El crit i l'eco" a la llibreria Documenta
04/10/2016

Avui fem l'entrevista a un POETA. Godall edicions en aquesta col.lecció de poesia "Cadup" no deixa de sorprendre'ns en ampliar-nos el ventall del que avui en dia se'n pot dir bona poesia. En aquesta ocasió han volgut publicar un llibre d' Haikus, una de les formes més exponents de la lírica oriental. I ho han fet de la mà d'un poeta català, però que a la vegada és un profund coneixedor de la literatura japonesa, en Jordi Mas. Aquest nou recull que a més, ha sortit publicat amb un pròleg magnífic de Joaquim Sala-Sanahuja, té tot el que li cal per ser considerat un exemple viu i autèntic del que una forma poètica com l'haiku pot donar de sí: En allò concret hi trobem l'universal. En allò petit hi trobem el que és gran. El que veiem a fora, ho veiem a dins. I els tres elements de la vida, en que es divideix el poemari: terra ("la Muntanya"), aire ("Deshora") i foc ("La flama"), busquen sens defalliment el quart element de l'aigua; tant en el món, com en la pròpia ànima. Poesia Zen: tan alta, com senzilla, és el que ens regala Jordi Mas en aquest fantàstic "El crit i l'eco", de lectura tan ràpida com eterna.

 

Qüestionari Promoart

 

1. Publicar articles i llibres, traduir, donar classes, organitzar congressos... La poesia és el primer o l'últim a la llista de les coses per fer?

Depèn del moment. En principi, la necessitat de guanyar-me la vida em diu que hauria de ser l’últim, però de vegades se m’imposa un projecte poètic i, vulgui o no, la poesia passa al capdamunt de la llista.

2. D'on te'n ve l'impuls?

No ho sé gaire. El que sí que sé és que sol venir de dins, més que no pas de la realitat exterior, i que molt sovint ja es presenta en forma de paraules.

3. L'haiku està tan de moda com el manga i l'anime?

Potser no tant com el manga i l’anime, ni tampoc entre el mateix públic, però diria que està força de moda, sobretot tenint en compte que la poesia no és ben bé un fenomen de masses.

4. Cal conèixer el Japó per assaborir-ne la literatura?

Crec que no necessàriament, tot i que, com en tots els casos, conèixer el país, la seva cultura i les seves tradicions et pot ajudar a entendre’n millor la producció literària.

5. Reconeixes la influència directa d'altres poetes en la teva obra?

Diria que, a força de llegir-la i traduir-la, la poesia japonesa clàssica m’ha acabat influint força, sobretot per la tendència a concentrar i a prescindir d’elements sobrers.

6. Si tornessis a néixer, què series?

No en tinc ni la més mínima idea, però trobo que aquesta és la gràcia, precisament.

7. Et sembla que els artistes podem aportar alguna cosa a la societat, al món on vivim?

Potser una visió una mica més pausada de les coses. Però això és al que aspiro jo, i segurament cadascú tindrà una idea diferent de què hi vol aportar. En tot cas, sí que trobo essencial la idea que l’artista fa una contribució a la societat.

8. Pel que fa a la poesia, què li falta a aquest país?

És una llàstima que no hi hagi més espais per a la poesia, ja sigui per llegir-ne o recitar-ne, per parlar-ne o per difondre-la entre la gent que no hi està familiaritzada.

 

 

Jordi, parla'ns ara del teu projecte

— El crit i l'eco és una obra escrita amb haikus. Fas servir aquesta forma poètica per formació o per tarannà?

— Suposo que una mica per totes dues coses. Aquests darrers anys he fet algunes traduccions com la de L'estret camí de l'interior, de Matsuo Bashô, en què apareixen haikus, i també he editat un llibre, L'haiku en llengua catalana, en què s'estudia l'ús que n'han fet els nostres poetes. Això m'ha portat a preguntar-me què és exactament un haiku i a assajar maneres de conrear-lo, tot  i que m'he permès manipular la forma per dur-la cap a un lloc que m'interessava personalment. Però, d'altra banda, sempre m'he sentit còmode amb aquesta poesia de la contenció, de manera que sento que el llibre em reflecteix força bé a mi, o una part de mi.

— ”Destil·lar” és un verb adequat per il·lustrar el procés d'escriptura d'un haiku?

— Diria que moltes vegades, potser la majoria, sí, perquè parteixes d'una experiència real o imaginada i l'has d'encapsular en un espai molt reduït, la qual cosa t'obliga a treure'n tots els elements accessoris i quedar-te amb el que és essencial. En el meu cas concret, però, solc partir de motius mínims, i per tant treballo més per potenciar l'anècdota que no pas per despullar-la. 

— A El crit i l'eco l'haiku, en alguns moments, se't transforma en poesia visual. La forma haiku té a veure amb la poesia visual? O hi porta d'alguna manera?

— Hi ha molts pocs elements pròpiament visuals a El crit, perquè he manipulat la disposició del text no per a “dibuixar”, com pot fer el cal·ligrama, sinó per a generar-hi lectures alternatives. Però la veritat és que l'haiku és una forma que lliga molt bé amb les arts visuals, i en especial amb la fotografia. Com que en un haiku hi ha molt poc espai, normalment el material es concentra en els substantius i, si de cas, un verb o un adjectiu, i la imatge hi adquireix molt de pes. No és gaire el cas dels poemes d'El crit, però hi ha molts haikus magnífics que són com fotografies de coses que t'has trobat i has reflectit amb paraules en lloc d'imatges.

— En molts dels poemes de l'obra, el paisatge hi és, però només a partir d'un únic element: cel, muntanya, núvol, astre, pedra, pi... Més que el que es diu, és important el que ressona? 

— Sí, l'efecte de “ressonància” és importantíssim en l'haiku. De fet, originalment, l'haiku era la primera estrofa d'un poema encadenat, i el que s'havia d'aconseguir en un bon haiku era oferir una imatge molt ben definida que encapçalés el poema però que, alhora, quedés oberta i es pogués ampliar en l'estrofa següent. Un haiku ha de tendir més a “obrir significats” que no pas a tancar-los.

— Els sentiments i l'experiència personal s'entrelliguen amb el paisatge?

— En aquest llibre sí, perquè parteixo del paisatge de la meva infantesa, el de la zona de la Segarra històrica que, administrativament, pertany a la Conca de Barberà. No totes les anècdotes o els motius que hi descric són reals, però sí que normalment els situo en un lloc concret on he estat. Quan escric, em preocupa molt la construcció d'una mirada ben definida a partir de la qual s'escriu el poema, de manera que jo mateix no tinc clar si el poema neix a partir d'aquesta mirada o si és a l'inrevés.

— M'ha semblat que, en cadascuna de les tres parts de l'obra (La muntanya, Deshora i La flama),  buscaves una mena de context que permetés llegir els haikus com elements o passos d'un procés: el camí, el període que va del vespre a l'endemà, la diversitat dels quatre elements...

— La decisió conscient més important pel que fa a l'estructura de l'obra va ser la d'escriure Deshora, la part central, sense “trencar” els poemes com en les altres, i també de fer-hi servir un paisatge més imaginat o somiat que no pas real. La idea de progressió, o com a mínim de recorregut, és a l'arrel mateixa del text, on he evitat de centrar-me en un sol tipus de motiu per tal de donar-hi varietat. De tota manera, he intentat no deixar el llibre massa tancat, en part perquè la gràcia dels poemes, al meu entendre, és que són molt oberts i el lector els pot portar una mica cap a on vol, i en part perquè m'horroritzen les moralines.

— Crida l'atenció que després d'aquesta forma tan austera que és el haiku, acabis El crit i l'eco amb tres textos en prosa...

— Sí, oi? La veritat és que vaig escriure aquestes proses a petició de la Matilde Martínez, la incansable editora de Godall, que crec que pensava que calia ajudar una mica el lector a entrar al llibre. Ara bé, jo no volia ni explicar el meus poemes ni condicionar el lector a l'hora d'enfrontar-s'hi. Per això vaig demanar que les proses anessin al final, i també va ser per això vaig fer servir un estil molt travat que és pràcticament el contrari dels haikus, tan despullats. Les idees de partida dels poemes i de les proses són les mateixes, de manera que, a la llarga, els textos sí que aclareixen una mica el sentit que puguin tenir els poemes, però el resultat final és molt diferent. Vaig preferir buscar el contrast, més que no la continuïtat.

— En aquests textos, a més, fas servir la segona persona. La literatura ens situa davant del mirall?

— Com a mínim una part, sí. El meu primer llibre es titulava Autoretrat amb esfinx... Però és un mirall molt curiós: t'hi reflecteixes tu (si vols, és clar) i llavors el dónes al lector perquè es miri en la teva imatge i hi dialogui. L'ús de la segona persona a les proses finals d'El crit respon una mica a aquest propòsit. 

— Tens alguna altra obra en perspectiva?

— El crit i l'eco és la segona part d'un tríptic centrat en el paisatge de Santa Coloma de Queralt i de Sant Gallard, un petit nucli que pertany al municipi de Les Piles de Gaià on va néixer el meu pare. La primera part d'aquest tríptic és Febrer, que l'any passat va publicar 3i4. La tercera part ja està escrita: es titula La destral del vespre, l'aixada de l'alba i, si tot va bé, hauria de sortir publicat l'any que ve. I tinc alguna coseta més a mig fer. 

— Pots donar tres raons per les quals recomanaries el teu llibre?

— Uf! No. O sí... Una, me l'ha publicat Godall, la qual cosa és, penso, una garantia. Dues, a banda d'un text de creació poètica, no deixa de ser una reflexió sobre la forma de l'haiku, i per això pot interessar alguns lectors. I tres, cito un fragment del Diari de Tosa en què l'autor, Ki no Tsurayuki (“el governador”) es riu de si mateix: “«Se suposa que és un poema, això?», es preguntaven les persones que l'havien sentit, xiuxiuejant entre elles d'amagat. Però els mormols es van acabar així que algú els avisà: «El governador s'ha esforçat molt, per compondre aquest poema, i es deu pensar que és bo. No ho veieu, que s'enfadarà, si us sent?»”

— Què és el que no t'he preguntat i voldries dir?

— El crit i l'eco és un llibre per llegir, més que no pas per sentir recitat. M'agraden molt les lectures i els recitals poètics, però crec que els moments de més felicitat que he tingut amb la poesia els he viscuts assegut a casa meva, o al banc d'algun parc, o a algun marge del meu poble, llegint sol i fent-me meus els poemes d'un altre, o una altra, poeta. I això és el que he buscat en aquest cas, per bé que des de l'altra banda.

 

Gràcies Jordi Mas. Moltes gràcies.

 

Roser Atmetlla

Editora de Promoart


-------------------------------------


Mas, Jordi
(Santa Coloma de Queralt, 1972) ha publicat els llibres de poemes Autoretrat amb esfinxHorus al desertSema(XXIX Premi Senyoriu d’Ausiàs March), Arpa de boca (amb il·lustracions de Marcia Yáñez) i Febrer (LXIII Premi Octubre de Poesia, amb fotografies de Marcelo Aurelio). Ha traduït diverses obres literàries, tant clàssiques com contemporànies, del japonès al català. Com a professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, on imparteix classes de llengua i literatura japonesa, ha publicat el volum Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku i diversos articles acadèmics centrats, principalment, en el conreu de formes poètiques japoneses en català. Ha editat, també, els volums col·lectius La tanka catalana i L’haiku en llengua catalana.

 

-----------------------------------

"EL CRIT I L'ECO"

Jordi Mas

Pròleg de Joaquim Sala-Sanahuja
Col·lecció «Cadup» número 6

Un llibre de poemes d’evocació japonesa.

En el seu pròleg, Joaquim Sala-Sanahuja defineix així la temàtica del llibre: “Sensacions d’un moment, sovint perdudes en el temps, però que afloren de bell nou, sol·licitades per un indret, un objecte, una situació; o bé sentiments soterrats que pugen a la impensada, de la mateixa manera que es diu que “puja” la febre, en acarar-se a una vivència d’un temps”.

Els 63 haikus i tres narracions poètiques d’aquest poemari tenen com a denominador comú l’extrema elegància formal al servei de la intensitat.


Godall Edicions, 2016
ISBN: 978-84-945094-1-4
Preu + IVA: 16,90 €


Compra en línia:
Espai Contrabandos

 

comments powered by Disqus