La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > “L'ARQUITECTURA DEL CONTE” ENTREVISTA A ... ISIDRE GRAU. Escriptor, professor d'escriptura i enginyer químic.

Revista

“L'ARQUITECTURA DEL CONTE” ENTREVISTA A ... ISIDRE GRAU. Escriptor, professor d'escriptura i enginyer químic.

06/03/2017

L'Isidre Grau diu: "El conte enganya. Per raons de brevetat, sembla que t’hi pots atrevir fàcilment, però quan t’hi poses, topes amb més dubtes que certeses."...i és que l'autor és un escriptor que fa allò que és tan difícil: ensenyar a escriure. A escriure, però també a ben llegir. I aquesta capacitat la posa a l'abast de tothom, amb la reedició de "L'arquitectura del conte": un esplèndit assaig, que va molt més enllà d'un manual per aprendre a escriure i llegir contes; un llibre extremadament didàctic a l'hora que reflexiu; tota una lliçó. I és que d'entrada, el conte potser enganya, però l'Isidre Grau, no.

  

Qüestionari Promoart

1. L'enginyeria química i l'escriptura formen part del mateix viatge?

No, però són itineraris que es complementen a l’hora de connectar amb la realitat.

2. Escriure és una opció, una vocació o un impuls?

Per a mi és un impuls molt íntim que, treballant-lo, es tradueix en la vocació més inqüestionable.

3. Què és més difícil: escriure articles per a un diari o escriure-hi contes?

Escriure contes sempre és més arriscat, com tot acte creatiu. Mai no saps si l’encertes del tot.

4. Com a professor d'escriptura, quin creus que és el teu punt fort?

Una especial intuïció per copsar les intencions i les capacitats de cada alumne. Però sempre es poden produir distorsions i interferències en aquesta comunicació silenciosa.

5. Si tornessis a néixer, què series?

Començaria per la filosofia, passaria per totes les humanitats i, probablement, em quedaria amb la literatura.

6. Et sembla que els artistes podem aportar alguna cosa a la societat, al món on vivim?

No estic convençut de la nostra utilitat, però sí que podem oferir mirades diferents a les convencionals.

7. Pel que fa a la literatura, què li falta a aquest país?

L’hàbit de la lectura que fa pensar i promou la confrontació de les idees. I més facilitat per escoltar els altres abans d’opinar de tot.

 

 

"L'arquitectura del conte"

Una guia del conte literari, al servei de contistes, lectors i professors

 

Isidre, si us plau, parla'ns d'aquesta obra:

— Godall ha publicat “L'arquitectura del conte”. Quina ha estat la història d'aquesta reedició?

— “L’arquitectura del conte” va néixer el 2001 com una iniciativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès per divulgar els coneixements que hi estàvem impartint. Llavors va ser publicat per Edicions Octaedro, amb prou acceptació per convertir-se en una consulta de referència per als contistes. Com que ja feia anys que estava exhaurit, Godall ha volgut reeditar-lo després de pactar una revisió en profunditat, més en el disseny que en els continguts. Ara té una presentació més assagística que didàctica.

— Per quines raons et vas plantejar d'escriure un llibre com aquest?

— Ja feia cinc anys que estava ensenyant les tècniques del conte literari i es tractava d’exposar els recursos que el converteixen en el gènere més virtuós. No tan sols vaig recopilar els ensenyaments de la seva rica tradició, des dels contes clàssics al magisteri de Poe, Txèkhov, Hemingway, Cortázar, Borges..., sinó també la meva pròpia pràctica i les experimentacions fetes a les aules. Me’l vaig plantejar com un exercici honest de dir “tot el que sabia sobre el conte”.

— Tot i haver publicat dotze novel·les, et sents més contista que novel·lista?

— Sóc dels que defensen que hi ha mentalitats més proclius al conte, mentre que d’altres porten a la novel·la. És una qüestió de l’esperit sintètic o l’analític, que evidentment poden coexistir en un mateix autor, però sempre n’hi ha un que domina més. Jo he alternat conte i novel·la, i em continuo reconeixent amb més esperit de novel·lista, però cada vegada m’interessa més la síntesi del conte. Suggerir molt en poc espai.

— A quin públic va dirigida aquesta obra?

— Podem dir que ha d’interessar a tots els bon lectors que vulguin saber què hi ha darrere la construcció del conte literari, i molt especialment als nous contistes que busquin eines de reflexió sobre la seva pràctica. Alhora, pot ser de molta utilitat a tots els professors que es proposin treballar els recursos del gènere a les seves classes. El que s’hi diu és un punt de partida per a tota mena d’experiments.

— Què és el que s'ensenya, quan s'ensenya a escriure?

— Potser el més important és una altra manera de llegir; descobrir que darrere les paraules hi ha mons sencers que esperen ser interpretats lliurement per cada lector. Després, que explicar una història no consisteix a desenvolupar uns fets tal com se suposa “que van passar”. El contista ha d’adoptar una mirada sobre aquests fets, prenent unes decisions estratègiques d’acord amb la seva voluntat artística. I sobretot s’ensenya a reescriure, incansablement.

— I què és el que no s'ensenya?

— La recepta infal·lible per resoldre el conte que tens a la imaginació. A través de les aules es pot arribar a la correcció, a l’eficàcia narrativa, però la genialitat, o ni que sigui la mirada sorprenent, és una qüestió de cadascú.

— I quan s'ensenya a escriure contes?

— Hi ha tendència a prendre’s el conte com el laboratori de la novel·la; o sigui, com una experimentació dels recursos narratius a petita escala, mentre no arriba la maduració per atrevir-se amb una novel·la. Evidentment, aquesta és una opció molt legítima, i pragmàtica, però els contistes de raça saben que el gènere té uns valors específics que li donen plena independència i una alta volada literària.

— Fer de professor d'escriptura ha influït en la teva obra literària?

— Se’m fa difícil, o més aviat impossible, discernir unes influències clares en la meva pràctica, però és segur que l’esforç per trobar respostes als reptes plantejats pels alumnes té una repercussió directa en l’evolució de la meva escriptura. Com també és segur que la meva formació d’enginyer, més propera a la racionalitat, va influir a l’hora de reflexionar sobre l’ofici i decidir les millors maneres de transmetre’l als altres. Tot queda entrellaçat, no cal buscar-hi fronteres.

— Reconeixes la influència directa d'altres escriptors en la teva obra?

— Sóc lector d’autors molt diversos, sense que em senti directament deutor de cap. Sóc més d’admiracions que d’adoracions, i mai no m’he proposat “escriure com”. En el cas dels contes, en aquest llibre ja reconec uns quants autors de capçalera, sense que se m’hagi acudit mai imitar-los. A tot estirar, potser rellegir-los quan  vull aconseguir un determinat efecte que ells em poden inspirar. En el cas de la novel·la, només confesso que la fascinació que en el seu dia em va produir el García Márquez de “Cien años de soledad” va estar al darrera d’ “Els colors de l’aigua”, però sense voler entrar en el seu realisme màgic.

— Et sembla que el conte és un gènere apreciat pels lectors d'aquest país?

— No especialment, més aviat se’l continua considerant un gènere menor, quan no se’l confon amb històries per a infants. No som un país amb lectors de qualitat, i més que apreciar la intel·ligència literària, sembla que ens decantem per les novel·les que ens procuren una immersió més llarga. És una de tantes contradiccions que posen de manifest els nostres dèficits culturals.

— I pels editors?

— Els editors volen vendre i es deixen portar per la tendència dominant: les novel·les d’un suposat impacte. Això no treu que hi hagi tres o quatre contistes reconeguts com a tals que esgoten les edicions, però el gènere conte continua sent maleït, amb una nòmina de contistes competents que passen desapercebuts.

— Què és el que et va moure a crear “Vinyes de Savall”, l'espai literari en el qual transcorren sis de les teves novel·les?

— L’any 1982, després d’haver escrit tres novel·les que m’havien aportat un cert ofici, em vaig plantejar una reorientació dels meus interessos d’escriptura. Era el temps que es donava per acabada la Transició i la paraula “desencís” estava en boca de molts. Llavors vaig pensar que el meu entorn més immediat (Cerdanyola i tot el Vallès), em donava prou motius per novel·lar. Però com que mai no m’ha interessat fer costumisme ni realisme fotogràfic, vaig inventar el microcosmos de Vinyes de Savall per tenir més llibertat expressiva. Hi vaig estar treballant durant vint anys amb sis novel·les, fins que vaig exhaurir el tema.

— Has guanyat força premis literaris i alguns de tan significatius com el Sant Jordi o dues vegades el Ciutat de Palma. Veus la teva carrera literària consolidada?

— En els temps líquids, això de les “consolidacions” ja ha passat de moda. Ja fa anys que hem entrat en una època que no demana autors consagrats, sinó productes amb incidència en els gustos del mercat. Em considero un autor valorat i respectat, però lluny dels cercles mediàtics. Intento ser coherent amb el que faig.

— Pots donar tres raons per les quals recomanaries el teu llibre?

— Per assimilar millor els mèrits del conte literari.

     Per perdre la innocència com a contista.

     Per convertir-se en lector habitual de contes.

Què és el que no t'he preguntat i voldries dir?

— M’he sentit còmode amb tot el que m’has preguntat i no m’has deixat desig de més.

 

Gràcies, Isidre. Desitjos acomplerts: plaer mutu.

Roser Atmetlla

Editora de Promoart


---------------------------------------


El llibre 

"L'arquitectura del conte"

Autor: Isidre Grau

Godall Edicions, 2016
ISBN: 978-84-945094-4-5
Preu + IVA: 19 €


 

Compra en línia

Espai Contrabandos

 

Altres articles

Ressenya de Lluís Llort a  “El Punt Avui”

Ressenya a “Crític”

 

L'autor

Isidre Grau: (Sabadell, 1945), enginyer químic de formació, des del 1975 s’ha dedicat a la creació literària, repartit entre la novel·la i la narrativa breu, amb l’autoria de 14 novel·les i 8 reculls de narracions, entre els quals destaca la pentalogia iniciada amb Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi 1985), la darrera novel·la Els amants volàtils (2011) i els contes d’El dia de l’incident (2013). Va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, dedicat a l’experimentació dels gèneres, ha col·laborat amb articles al diari Avui i, actualment, publica cada quinze dies els contes breus de la sèrie Biolits a la revista digital Núvol. A banda de la seva producció literària, durant les últimes dues dècades ha mantingut una constant tasca didàctica de les tècniques de la novel·la i el conte, principalment com a professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i també per mitjà de conferències i seminaris. Bona part del que ha après ensenyant ha quedat recollit als assaigs literaris La maleta de l’escriptor i aquest L’arquitectura del conte, que ara reeditem en una versió actualitzada.

 

 

Tot sobre l'autor en el seu web: llibres, videos, entrevistes, pensament,... 

 

..........................................

 

"El conte enganya. Per raons de brevetat, sembla que t’hi pots atrevir fàcilment, però quan t’hi poses, topes amb més dubtes que certeses. Comences a documentar-te i uns parlen del conte rodó, mentre altres defensen el final obert; que si ha de tenir l’extensió justa, ni massa curt ni massa llarg; que si la gràcia està en un cop d’efecte contundent. Però, com escollir el punt de vista? I l’estructura, millor lineal o fragmentada? I es poden combinar diferents veus, temps i espais? En tot cas, com muntar-s’ho sense carregar amb gaires personatges, ni allargar el pas del temps, ni entrar en descripcions minucioses dels escenaris? I tot això, al marge de si es treballa des de l’estricta realitat o val la pena jugar amb la fantasia, a més d’aprendre a guardar-se algunes cartes amagades i aconseguir un text que atrapi el lector i li aporti coses interessants…

A la llarga, però, el conte no enganya, perquè és un gènere abonat a fer-se moltes preguntes i, sobretot, un espai de gran llibertat creativa. L’arquitectura del conte proposa un itinerari per tot el que es pot qüestionar el contista, amb ganes de facilitar-li les respostes més personals. Perquè abans d’abordar els experiments decididament innovadors és molt convenient haver assimilat les lleis del gènere i les diverses tradicions que l’han dut a ser un àmbit que permet desplegar la màxima intel·ligència narrativa. Es tracta, doncs, de llegir i valorar-ho tot per després, quan ja ens sentim una mica més savis, deixar anar la imaginació sense traves."

Isidre Grau: "L'arquitectura del conte" 


 

 

comments powered by Disqus