La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Entrevista a Roger Vila, pel seu llibre de poemes "EL PES", publicat per Godall Edicions

Revista

Entrevista a Roger Vila, pel seu llibre de poemes "EL PES", publicat per Godall Edicions

18/05/2018

ROGER VILÀ PADRÓ. Poeta, novel·lista, estudiós, fundador i col·laborador en revistes literàries, blocaire i professor de llengua.

Qüestionari Promoart

1. Et veus com un activista cultural?

Des que era pràcticament un adolescent m'he involucrat sovint en accions culturals de tota mena: revistes, recitals, actes relacionats amb la llengua o la literatura, etc. Al llarg de la vida un passa per èpoques en què està més actiu i etapes en què busca una certa calma, però el cuc d'armar sidrals culturals sempre el tinc.

2. La poesia és el primer o l'inevitable a la llista de coses per fer?

Més que la poesia, l'acte d'escriure: situar-me davant del paper i embrutar alguns fulls. De vegades, perquè tinc la necessitat d'expressar una idea o una impressió que em volta pel cap; de vegades, simplement, perquè vull sentir la ploma a la mà, fer-la lliscar sobre el full.

3. Escrius “amb sense” presses?

Quina pressa hauria de tenir? Res no em pressiona. Escric, reescric, esborro, ratllo, modifico, llenço, torno a començar. És un procés que només s'acaba quan un text em satisfà prou. No, no tinc cap pressa.

4. Reconeixes la influència directa d'altres poetes en la teva obra?

Reconec la influència directa de tot el que he llegit i continuo llegint, encara que em costi indicar alguns noms concrets. En qualsevol cas, en poesia Vinyoli, Foix i Pessoa segur que són tres influències cabdals.

5. Si tornessis a néixer, què series?

Si torno a néixer ja t'ho diré... Segur que voldria ser escriptor.

6. Et sembla que els artistes podem aportar alguna cosa a la societat, al món on vivim?

Si la nostra mirada sobre aquest món té cap interès per a algú, això és el que podem aportar.

7. Pel que fa a la poesia, què li falta a aquest país?

Lectors. Lectors i compradors. Gent a qui no li faci por llegir un poema. Hi ha un pànic irracional contra la poesia.

 

Roger, parla'ns, si us plau, de "EL PES", la teva darrera publicació

— El pes (2017) és la teva tercera obra publicada i la primera va ser una novel·la titulada Marges (2013). Poesia i novel·la, en el teu cas, provenen del mateix impuls?

— És bastant així. De fet, els materials previs que van acabar convertint-se en la novel·la Marges eren poemes o proses poètiques, i sempre vaig pensar que Marges —el títol ja el tenia clar des de feia molts anys— havia de ser un llibre de poesia. Al final, però, en va sortir una novel·la. Diria que ara mateix, amb el que tinc a les mans, m'està passant exactament el contrari. Això no vol dir que en un moment donat no tingui la voluntat clara d'escriure un poema o una narració, però el resultat final... només el sé al final.

— Quan escrius poesia, et cal saber on vas? O el poema t'agafa desprevingut?

— Tot hi és possible, en el procés d'escriptura. És veritat que al El pes ja ho dic que sovint el poema ens agafa desprevinguts. Sovint tinc un primer vers, i d'allà surt la resta gràcies a una certa idea que m'acompanya mentre escric. En aquests casos, tot és molt obert. En altres ocasions m'assec a escriure una idea que tinc molt clara i, encara que un vers en porta un altre, sembla que el poema ja estigui mig escrit abans de començar. Però mai no controles del tot la direcció que pren un poema concret. Una altra cosa és el conjunt: fins ara els dos poemaris que he escrit no són antologies de poemes diversos escrits al llarg del temps, sinó que els formen textos que he compost expressament i seguint un fil determinat. En aquest sentit, sí que m'agrada saber on va a parar el llibre. 

— A El pes hi ha una referència constant al pas del temps. Com un camí que no es pot refer? O que no es vol refer?

— Com el camí. No hi veig pas recança pel temps que passa, pel passat que deixem enrere. És més aviat la constatació que el temps passa, que és el camí que fem, i que ens acostem inevitablement a noves etapes de la vida, fins al punt final.

— Viure, pesa?

— En néixer pesem poc, el mínim que pesarem al llarg de la nostra vida —llevat dels primers dies. A poc a poc anem guanyant pes, pes físic, i també comencem a carregar la motxilla que duem a sobre: relacions, records, fets, vida. Sí, esclar que pesa. Però a la vida no tot pesa: no només carreguem, a voltes també deixem anar llast.

— A la teva poesia, fa l'efecte que la quotidianitat ens aculli o ens protegeixi –només en aparença– d'allò imprevist, d'un món on tot és obert...

— Això forma part de la meva mirada sobre el món, del to que vull que transmeti allò que escric. No suporto l'estridència ni la intempèrie, i la quotidianitat m'ofereix un cert refugi. El que passa és que tot és molt fràgil, tot es pot trencar en un determinat moment, com ara el silenci de què em vull envoltar quan tinc ganes d'estar tranquil, de llegir o escriure. Mil sorolls poden provenir de qualsevol lloc per trencar aquesta calma, i ho fan. Per això la protecció només és aparent: tot l'amenaça. 

— En l'aspecte formal sembla que triïs d'expressar-te amb el vers lliure, però, de cop, per allà mig hi apareix un sonet...

— Sempre he escrit sonets. I de tant en tant sento la necessitat d'una mètrica que em constrenyi una mica, que m'obligui a repensar molt bé cada vers. Depèn del que vulgui expressar, del to que vulgui donar a cada poema. Però també em sento còmode amb el vers lliure. Al capdavall, el que busco és un ritme que lligui amb el que expressa el poema i que permeti transmetre-ho quan el llegeixo en veu alta.

— Partint del títol del llibre –El pes– i anant cap a les sis parts que el formen –I-Del camí, II-Del país, III-Del poema, IV-Del jo, V-De tots dos, VI-Del desenllaç, l'estructura fa l'efecte d'una constel·lació...  

— Tens raó. És un camí imaginat, un itinerari projectat seguint tot de punts que conformen la meva vida en un moment determinat d'aquesta.

— Godall ha editat El pes. Quina és la història d'aquesta publicació?

— Amb la Matilde Martínez ens coneixíem perquè som socis del Centre Quim Soler, del Molar, i havíem coincidit diverses vegades al Priorat, on en alguna ocasió ens havia explicat el seu projecte de crear una editorial. A principis del 2016 vaig donar per enllestir el llibre. En aquell moment amb la meva parella vivíem a França, a la Corresa, on vam estar-nos cap a tres anys, i va ser des d'allà que li vaig enviar el manuscrit perquè em digués què li semblava. A l'abril em va respondre que havia decidit publicar-lo.

— Tens alguna altra obra en perspectiva? 

— Sí, sempre hi ha alguna cosa en perspectiva; tinc la necessitat de tenir un projecte entre mans per anar-hi treballant. Però la cosa va per llarg. Com he dit, encara no sé si acabara sent una obra de narrativa o de poesia.

— Pots donar tres raons per les quals recomanaries el teu llibre?

— Si no en dic cap, la Matilde em matarà... Sóc home mort.

— Què és el que no t'he preguntat i voldries dir?

— El que diré ara potser és, de fet, una de les raons que em preguntaves abans. Hi ha molta gent que no llegeix poesia perquè creu que la poesia no li agrada, potser perquè un dia van llegir o sentir un poema que no van entendre, que no els va dir res. I per un poema ja jutgen tota la poesia i la deixen de banda. És com si féssim el mateix amb tota la música a partir d'una cançó o d'un estil: no té cap sentit. Si no t'agrada el rock, hi ha el pop o el jazz o el blues o la música clàssica o l'electrònica o els boleros... Segur que a tothom li pot agradar un o altre estil, una o altra cançó. Amb la poesia passa el mateix, però la gent no ho sap. Hi ha moltes classes de poesia: lírica, narrativa, críptica, formal, experimental... Només cal trobar el poema adequat, la clau que permeti a cadascú obrir la porta que dona accés al gaudi llegint uns versos. En aquest llibre hi ha poemes que poden ser la clau per a algú.

 

Gràcies, Roger.

Roser Atmetlla, editora

 

Arxivat a: Literatura, Autors, Poesia
comments powered by Disqus