La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > SENSE ART NO HI A EDUCACIÓ POSIBLE, article de Jordi Esteban

Revista

SENSE ART NO HI A EDUCACIÓ POSIBLE, article de Jordi Esteban

Jordi Esteban
EL JO I L'ALTRE, és el duet d’artistes plàstics format per Pep Aymerich & Jordi Esteban
"SANCTUM", Instal·lació - Fusta, cera d’abella i llet
31/05/2018

Us passo la xerrada que l'artista Jordi Esteban (escultor, professor de ioga i pedagog, des del vessant antroposòfic) va fer sobre el paper que l'art té en l'educació. Val la pena que hi reflexionem.

Escola municipal de dansa de Celrà

Xerrada d’obertura del curs 2017-18

A càrrec de: Jordi Esteban Fuentes

 

Hola tothom, moltes gràcies per convidar-me a pronunciar unes paraules en aquest acte d’obertura del curs. Gràcies a la Rosa Casas com a directora de l’escola i a tot l’equip docent per les seves aportacions. Espero que el que diré susciti prou interès, perquè després puguem abordar una mica de col·loqui amb tothom que ho desitgi.

Per la meva part i a mode de presentació, us puc dir que sóc professor de ioga i que des de fa vint, anys dirigeixo el centre Aditya, amics del ioga de Girona. Sóc artista plàstic vinculat a l’escultura i l’acció escultòrica, i les qüestions relatives a l’educació em van portar a estudiar pedagogia Waldorf i teràpia artística antroposòfica. Suposo que aquest conjunt de circumstàncies m’han portat a ser ara aquí.

Us vull proposar una breu reflexió al voltant del concepte d’art, de la idea de pedagogia i de com aquests dos elements poden interactuar com a eines per a la transformació del món. 

Estem vivint en una societat tremendament utilitarista.  Alguns han perdut el valor de les coses per sí mateixes, i es pensen que aquestes només són per fer-ne ús, per treure’n benefici. En canvi les coses i les persones som en sí mateixes, en quant a sí mateixes. En quant a éssers, i no com a objectes, no com a eines, no com a peces d’un engranatge productiu. El que ens defineix fonamentalment, no és la tasca social que desenvolupem, ja sigui d’empresaris, mestres, funcionaris, pagesos, mecànics o forners ... El nostre valor no és el de la nostra forma de fer diners, del nostre patrimoni, del nostre encaix dins el sistema de guanys i despeses... el nostre valor real és la nostra capacitat de ser persones, la nostra capacitat de desenvolupar el propi discerniment, de conrear un pensament propi, de reconèixer els nostres impulsos anímics, de ser els amos dels nostres actes. En definitiva de ser veritablement humans.

De ser conscients de nosaltres mateixos com a individus, com a poble i com a espècie. Capaços de qüestionar-nos el nostre lloc al món, el nostre lloc en l’univers sencer... i d’expressar-ho.

Per tal de ser veritablement humans necessitem eines d’expressió que ens permetin compartir aquest món interior, aquesta amalgama d’emocions, sentiments, idees, ideals, somnis i voluntats que ens fan ser dia a dia allò que veritablement som.

Aquest conglomerat que anomenem jo, ens defineix sempre en relació amb l’altre.

Aquest altre, que només mitjançant l’observació, l’escolta i l’atenció plena, podem reconèixer i empatitzar fins al punt de comprendre com a propi, allò que l’altre expressa, de reconèixer l’experiència de l’altre en la pròpia vivència i sentir-se’n part.

Aquesta màgia que transcendeix les estretes preocupacions trivials del dia a dia, aquesta capacitat de treure’ns de l’emmirallament de la rutina quotidiana... en diem ART.

L’art no és una manera bonica o enginyosa d’aconseguir res, no és un medi per decorar la parada, no és un vernís per endolcir el comerç... No, l’art no és un medi per vendre res, no és un medi per convèncer de res.  L’art no pot ser un aparell de propaganda, ni empresarial ni polític, i si ho és, deixa de ser art, per a convertir-se en un producte. Un producte de seducció, de màrqueting o d’alliçonament. D’altre banda, qui es pensi que l’art és fet pel seu lluïment personal, per fer-se veure, per eixamplar el seu ego, és que no ha conegut encara el veritable art, i potser sense adonar-se’n es vol convertir a sí mateix en un producte.

Davant d’una obra mestre, el públic i l’artista entren en comunió, per uns moments es desdibuixen els límits entre actor i perceptor, un nou estadi s’albira en el ambient, el temps s’esvaeix... i al sortir al carrer ens retrobem estranyats amb el nostre propi cos, amb la nostra roba, amb el món de la quotidianitat... quan això passa, és que hem estat a un altre lloc, és que hem visitat el món de l’art.

L’art està més enllà dels gustos personals, no importa si s’adequa a les nostres preferències o a les nostres repulsions, no està aquí per agradar o desagradar, si no per captivar, per proposar noves mirades, noves sensacions, per mostrar allò que en el fons ja sabem, però que s’escapa entre els dits com la sorra de platja...  L’art és de significat obert, no té moralina, no té una lliçó amagada... és el que és. No es pot explicar si no és per sí mateix. El bon art perdura en la nostra ment i ens acompanya per molt temps. 

L’art té com a objecte l’ésser, el valor d’allò estrictament humà que ens supera com a homínids i ens dota d’un alè inefable, que omple de sentit cada acte, cada gest, cada mirada... L’art veritable eixampla la nostra consciència, ens parla d’allò que no es pot parlar, d’allò que escapa de qualsevol servitud, ens parla d’allò que rau més enllà de la raó, que trenca barreres, que viu més enllà del temps i l’espai... és el do que ens fa humans.  Sense art no hi ha humanitat.

Ves per on que els humans naixem amb els ulls clucs, indefensos, ignorants ... i és en aquest procés de despertar al món, que anem adquirint les nostres capacitats. Aprenem a posar-nos dempeus, a caminar... reconeixem el nostre cos i el dels altres, sentim els sons, els ritmes, la natura que ens envolta i aprenem a jugar, a jugar sense objectius, sense regles, creatius, oberts a l’experiència... i aprenem a celebra-ho, dansem, i dansem i expressem les nostres alegries i també les nostres pors...

Pobres de nosaltres quan no tenim un canal, una via per poder-nos expressar!

Quan cohibits pel que diran o per la pròpia manca de recursos, ens guardem a dins tot el que ens passa...  Què passa si no ens obrim als altres?  Què passa quan no li donem un espai suficient a la creativitat?

Si no cerquem els medis de comprendre’ns, de cor prendre’ns a nosaltres i als altres, ens marcim, ens pansim, ens deprimim...   Sense creativitat no hi ha vida, només resta la supervivència.   

Per tan, si volem que els nostres infants es desenvolupin de forma saludable, és del tot imprescindible que l’art sigui la base de tota l’experiència educativa.

Per contra si volem que els nostres infants esdevinguin homes i dones al servei del sistema productiu, deixem l’art de banda, i fem que de ben petits s’acostumin a fitxar a l’entrada de l’escola, a seure quiets llarga estona, a omplir formularis (les fitxes, si pot ser amb ordinador millor!), a mirar power points i memoritzar el que “cal saber”... i quan soni la sirena, que corrin a esbargir-se per a oblidar per una estona l’ensinistrament al que estan sotmesos. Tanmateix, si no destaquen prou, caldrà afegir hores de repàs, de matemàtica simpàtica, d’anglès o d’alemany, coses de profit... no perdem el temps amb l’art.

Ara bé, si optem per ajudar a desenvolupar persones lliures, dones i homes que facin  del món allò que vulguin que el món sigui, que no estiguin sotmesos als nostres designis preconcebuts, si volem confiar que les noves generacions podran revertir els nostres errors i aportar qüestions i solucions que nosaltres no podem ni imaginar... llavors l’ensenyament s’ha de convertir en art.

L’art d’ensenyar i l’ensenyament de l’art, són dos cares d’una mateixa moneda, perquè l’esperit creatiu ha de ser plenament viu en l’ensenyant. No n’hi ha prou amb saber la lliçó, no n’hi ha prou amb conèixer la teoria d’això i d’allò, cal sentir-ho, cal practicar-ho.

És imprescindible que el cap, el cor i el cos sencer interactuïn de forma integral, per a poder transmetre aquells valors que sorgeixen de la pròpia experiència, d’allò que hem conreat amb el nostre propi esforç i el que sempre podrem defensar amb la dignitat que investeix allò que és veritable. Aquesta veritat és la que dota de bellesa i de bondat l’ensenyament.

Per tan, per una banda necessitem una vivència realment global de la matèria a ensenyar, el mestratge, i per l’altra necessitem conèixer bé a aquells a qui va dirigida la classe, conèixer quines són les seves necessitats reals, comprendre per quin procés maduratiu estan passant i adaptar els continguts a les seves capacitats, la pedagogia.

De la unió del mestratge en la matèria i l’experiència pedagògica sorgirà la didàctica, que si és viva, serà nova a cada pas, serà una redescoberta conjunta del moment present, una veritable pedagogia lliure, una trobada íntima i alliberada entre professor i alumne... això es l’art a l’escola i l’escola de l’art.

Però no ens pensem que lliure vol dir que ve donat, que és fàcil, que no cal fer esforç... No, no ens enganyem, l’art demana un ferm desenvolupament de la voluntat, vol disciplina i tenacitat, constància i sacrifici... no ve regalat. Però això no vol dir, en cap cas, que hagi de venir imposat. Les mirades apagades, les cares serioses i l’aspecte lànguid de molts infants a l’aula, és un símptoma inequívoc de que manca art... D’altra banda, la manca de concentració, la inquietud constant i la gresca histriònica, no es alegria, és nerviosisme manifest, que també ens indica manca d’art...

Que diferent és quan veiem les galtes vermelletes dels infants i joves absorts en les seves tasques, quan l’esforç ve donat per una motivació sincera, com un joc, lluny de qualsevol desig de recompensa. Quan l’art flota en l’ambient, la classe s’eixampla a la curiositat, les mirades es tornen perceptives i per la pròpia admiració a la proposta de la mestra, apareix el desig de fer coses pròpies. 

Avui, més que mai, vivim una veritable crisi de valors, l’esforç i la voluntat, estan fermament esclavitzats per l’ús de la mecànica, les cadires ens segresten els cossos, les pantalles ofeguen la mirada i l’excés d’informació ens pot arribar a deixar el cervell vuit.

Més que mai necessitem moure’ns, tocar, oferir als nostres joves i infants espais per retrobar la bellesa de la vida real, del joc, del fer sense esperar res a canvi, de superar-se pel pur plaer de superar-se... Descobrir aquell gest que ho canvia tot. Fer aquell pas impensable fa un temps, aconseguir coordinar-se amb aquella persona tan diferent...

Sentir que hi ha quelcom que et mou, que no ets tu sol, que no és només aquest jo que dansa, si no que són les ones del món a través teu, la llum dels estels infiltrant-se en el teu alè... i reconèixer en l’altre aquesta mateixa experiència que ens transcendeix, que transcendeix el gènere, l’origen, la raça, les creences... tot apriorisme. Perquè l’experiència de l’art és una experiència sense fronteres, una experiència completament lliure de premisses ideològiques. És un salt sense paracaigudes, el veritable art no té normes. Té camins, té tècniques, té nivells de profunditat, virtuosisme i duende.

Però res hi és prohibit, res hauria d’impedir la lliure expressió de l’ànima.

Tots som artistes i és el nostre deure com a persones es desenvolupar aquest potencial en l’àmbit que ens pertoqui. Qualsevol tasca pot ser abordada amb esperit creatiu, no acotem l’art a determinades disciplines, fem que l’art envaeixi totes i cada una de les disciplines, també les ciències, la política, la agricultura, la seguretat, la conversa... tot es pot abordar amb art.

Avui encara hi ha qui pensa que les matèries a aprendre es poden parcel·lar. Com alguna medicina d’especialista, que fan com si l’estomac, el cor o l’oïda... fossin entitats autònomes en sí mateixes que no pertanyen al cos global. Sabem que no es així, sabem que el que li passa a una part del cos afecta a la totalitat de la persona, sabem que el que li passa a una part de la població afecta a tota la societat, sabem que la classe de dansa afecta a la llengua, a la plàstica, a la comprensió de la matemàtica i a totes les matèries, perquè som un tot global.

A més, la dansa té la particularitat que és un art individual i alhora social. Que un dansa per sí mateix, pel propi gaudi, com a forma d’autoconeixement i d’alliberament i alhora com a ofrena, com a medi de comunicació, de concessió i harmonització amb els altres. Amb els altres dansaires i amb el públic, amb els músics, amb les lletres i amb els colors... amb el tot!

Quan aquest aprenentatge experiencial s’adquireix en el marc de l’educació artística, s’extrapola a tots els àmbits de la persona i queda com una llavor disponible per sempre.

Només si ens percebem i percebem com a artistes al conjunt del alumnat, al conjunt de la societat, podrem tenir una imatge fecunda de la tasca que ens pertoca desenvolupar com a garants d’un futur fecund, creatiu i lliure.

Gràcies per la vostra tasca com a educadors, com a pares i com a artistes, gràcies per ser-hi!

Jordi Esteban Fuentes

 

comments powered by Disqus