La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Descobrir ... Fèlix Atmetlla

Revista

Descobrir ... Fèlix Atmetlla

Fèlix Atmetlla
Runa (fòssil). Ferro i formigó
Mare Crisàlide. Ferro.
Dana (ide), en coure
31/01/2014

El sofà de casa. Un te que oblido perquè les preguntes s'encavalquen, com les seves obres. Fa molt anys que ens coneixem. És el meu germà. I, tot i així, el descobreixo.

 

"Potser no et pots mirar una peça meva i anar directament a la part racional, aixó només ho pots fer si te l'has mirat moltes vegades. Primer et ve aquí, a l'estómac."

—He sentit a dir que quan tenies sis o set anys, volies ser paleta. És veritat?

—No recordo l'edat. Però sí, volia ser paleta i després fuster. I llavors, quan estudiava el batxillerat volia fer arquitectura, però m'agradava molt dibuixar. Era el que m'agradava més. De tota la setmana esperava la classe de dibuix el dijous al matí. El que recordo és estar dibuixant i al darrere com un soroll de fons del “follón” que feien els meus companys.

I quan em vaig decidir deia: “Ostres! Me'n vaig a Belles Arts, que m'ensenyin a dibuixar!” Perquè no hi anava a aprendre pintura ni escultura, hi anava a això.

—I un cop hi vas ser, et va cridar més l'atenció l'escultura?

—Sí, per a mi era una cosa nova. Però al començament duia la direcció de la pintura per la qüestió del dibuix i perquè era el que més havia fet. Ja havia pintat alguna cosa a l'oli. Després em va semblar que l'especialitat d'escultura estava més ben organitzada, que s'aprenien més coses que a pintura. Tenia aquesta sensació. Però jo crec que era perquè m'interessava més el món de les formes.

—A què et refereixes? A les tres dimensions?

—Les tres dimensions i la forma en si. El color m'interessa i m'agrada. I tenia una professora, la Luisa Granero d'escultura de tercer, que em deia “Fèlix, el pintor”. Però, d'alguna manera, em dec sentir més còmode amb la part formal que no pas amb la del color...

 

"El que recordo és estar dibuixant i al darrere com un soroll de fons del “follón” que feien els meus companys."

 

—Perquè et sembla més austera? O més abstracta?

—No ho sé. Més tangible? En aquella època, veia que amb la pintura feies una pinzellada a sobre i ho destrossaves tot. I l'escultura, en canvi, era un procés més lent i era més difícil de desfer. Això m'anava millor per consolidar el que estava aprenent, el que havia après...

—I el dibuix?

—La meva formació, el que realment vaig aprendre a Belles Arts, va ser dibuixar. I el dibuix –perquè sempre he dibuixat molt– se'm va infiltrar a l'escultura.

 

"Crec que no construeixo escultures, sinó que faig créixer escultures"

 

De fet, moltes vegades a les exposicions barreges dibuixos i escultures...

Sí, els barrejo, però no són dibuixos que projectin escultures, sinó dibuixos que es fan paral·lelament a les escultures. No diferencio gaire, en aquest sentit. Vull dir que no són esbossos, són part de l'obra... I per a mi tenen el mateix valor.

O sigui que no fas primer l'esbós o la maqueta i després fas l'escultura... Es pot dir que tot són peces que formen part d'un procés d'investigació?

Sí, sí. Són coses que van sortint. Et fiques al taller i dius: “Ara toca dibuixar” o “Ara toca...” I no saps per què. Em deixo portar. 

—Però en l'escultura no hi ha d'haver una reflexió prèvia sobre l'espai?

—Jo no me n'he preocupat mai. De fet, mai m'he parat a pensar, o he dit: “Vaig a reflexionar sobre l'espai o la figura.”. És una cosa més visceral o de l'estómac, un dir: “Vaig cap allà”. Tot i que hi hagi hagut escultors que m'impressionaven més que altres, és clar.

—Oteiza o Chillida?

—En un primer moment no era ni Oteiza ni Chillida. Era Juli González i Miquel Àngel.

—I després?

—Després m'he adonat –és allò de treballar amb l'estómac– que de Chillida, tot i que m'interessa molt, en les meves obres pràcticament només hi ha la relació ple-buit. I, en canvi, la descomposició de les peces és Oteiza, quan jo Oteiza l'havia com arraconat.

Per a mi és clar que en el procés creatiu has de ser honest. I prou humil per entomar el que no has pensat. L'estómac, el que té de bo, és que no en sap, de sil·logismes i demagògies. I et diu: “Cap aquí”. I tu, si ets molt racional i fas una obra molt racional pots dir: “No”. Però si et deixes portar i diu “Cap aquí.” Doncs és cap aquí.

—I tu et deixes portar?

—Deixo que surti l'obra: les escultures, els dibuixos. Miro que, pel que fa al pensament, com més endreçat tingui el cap perquè no enredi, millor. Perquè el cap és molt “punyetero”.

—Si parlem d'escultura, hauríem de parlar de la tria dels materials... I del fet que en una primera etapa fessis escultures de ferro i escaiola, que és una barreja força inusual...

—Sí perquè l'escaiola és un material de procés, bàsicament. I és veritat que, per als que hi entenen, escaiola i ferro tècnicament és una bomba.

—No es conserva?

—Si no els protegeixes, no. L'escaiola agafa i deixa aigua, és higroscòpica, i al ferro és el que li va bé per rovellar-se.

—Però tu ja ho buscaves, això?

—Sí, ho provocava. De fet, era una època que volia crear objectes antics, per dir-ho d'alguna manera, o que s'hi veiés el pas del temps. En el sentit que qui els mirés, s'adonés que hi havien passat coses, com les marques que deixa el temps en una cara. Cada marca vol dir que ha passat una cosa. I si tenim la cara que tenim és perquè, a part de la genètica, ens han passat tota una sèrie de coses que ens han anat conformant.

—Però llavors passes de l'escaiola amb el ferro, al formigó amb el ferro. I llavors això ja no és tan clar... O sí?

—Sí, però vist des d'un altre punt de vista. El formigó és un material molt fort, però també és trenca, també peta... I el ferro es va rovellant i va petant el formigó...

Són escultures d'una època que va començar la guerra d'Afganistan i ens arribaven moltes imatges de runes... Molt de dolor...

 

"A l'hora de fer una peça sempre miro què li passa: un anar-la mirant per tots els costats. I al començament li passen moltes coses, va creixent, té moltes possibilitats. Després, a mida que va avançant, es va fossilitzant."

 

—La tria dels materials, determina la manera de treballar?

—Crec que tot ve de la necessitat d'expressar, d'explicar... O sigui, arribo a aquells materials perquè em permeten fer una sèrie de coses i hi segueixo perquè no me'n deixen fer segons quines.

—Com què?

—El fang, per exemple, em deixa fer tot el que vull a l'hora de modelar. En canvi, agafar una làmina de ferro i torçar-la, no em deixa fer tot el que vull. Necessitava això: aquesta lluita que fa que l'obra s'enforteixi. Com un límit o alguna cosa que em posa a prova: “A veure fins on arribes perquè jo, com a ferro, només puc fer això”.

—Tot i aquesta limitació, l'obra és orgànica, natural, viva.

—Perquè també hi ha tot allò altre: dibuixar m'agrada molt, modelar m'agrada molt, sempre m'ha agradat molt la figura humana, tinc una formació molt clàssica, moltes hores de model... Això hi és i és una cosa que no puc amagar

A vegades em deien: “Les teves peces són molt abstractes.” Home, molt abstractes! Jo sempre parteixo de la figura humana! No me'n puc escapar, és la meva formació, però també és el que m'interessa.

 

"Entrar al taller és com una forma de meditació. A mi m'equilibra molt. Té alguna cosa d'espiritual."

 

—Però, a més, crida l'atenció que materials que semblen molt poc naturals, que els fem servir per construir màquines, per construir edificis, coses molt humanes i que ja es veu que no tenen ni rastre de vida, d'aquí, com una paradoxa, en surtin obres que són molt vitals i en les quals hi ha molt de moviment.

—Sí, crec que és perquè no construeixo escultures, sinó que faig créixer escultures. A vegades fa riure perquè he hagut de dir: “He començat amb una peça que feia vint-i-cinc centímetres i m'ha crescut!”· És el fet de voler explicar les coses que han anat passant, una mena d'història que es tradueix en aquest creixement orgànic.

—Per tant, la manera de treballar és anar mirant la peça? O dibuixes entremig?

—Sempre dibuixo, el dibuix hi és sempre... Em diuen: “Quan dibuixes sembla que facis escultura i a l'inrevés. I, d'alguna manera, és així com ho sento. Però a l'hora de fer una peça sempre miro què li passa: un anar-la mirant per tots els costats. I al començament li passen moltes coses, va creixent, té moltes possibilitats. Després, a mida que va avançant, es va fossilitzant.

—Tanques possibilitats?

—Es tanca ella sola. És clar, vas prenent decisions i, com que ja és molt més complexa, arriba un moment que no hi pots fer res més, que l'has de deixar...

—És el final.

—Sí, però més que dir: “L'he acabat” és “La deixo” o “No veig que hi pugui fer res més.” Perquè tot el que se m'acut ja és un dubte i va perdent interès. La forma ja no és viva, és un fòssil, podríem dir.

—I s'ha acabat.

—Sí.

 

"En el procés creatiu has de ser honest. I prou humil per entomar el que no has pensat. L'estómac, el que té de bo, és que no en sap, de sil·logismes i demagògies. I et diu: “Cap aquí”."

 

—Treballes amb ferro i escaiola, ferro i formigó i ferro sol. I després coure. Són les diferents èpoques?

—Des del punt de vista del material sí, però si mires les dates de les peces, veuràs que mai acaba una cosa i comença l'altra, sinó que sempre estan com trenades, que s'encavalquen. El pas del temps, el veig com una espiral. Quan l'espiral passa per una mateixa zona, que són interessos o moments o el que sigui, apareix aquell tipus d'obra. Després l'obra canvia completament i dius: “Què ha passat?”. No ha passat res, estic acabant de fer la volta.

—Però s'hi veu una evolució.

—De fora cap a dins o de dins cap a fora. De vegades m'agradaria pensar que em faig més savi, però crec que més aviat se'm concreten els tics. Que, de fet, són el que caracteritza l'obra.

—Però també el que fa dir: “Això és d'en Fèlix Atmetlla”. Són també la teva manera d'expressar-te.

—Sí. I d'explicar-me. 


"Hi ha qui diu que fem de catalitzadots més que de creadors."

 

—Amb les escultures de ferro, sobretot, però en les altres també, hi ha paraules que podrien aplicar-s'hi: “fragmentació, lluita, equilibri, antagonisme, cicatriu.” Paraules que podrien expressar una certa violència o tensió?

—Sí, però això ja no sé si és més psicològic... Com desfer-se d'alguna cosa... Jo, aquesta fragmentació, aquesta mena de violència, aquest anar i venir que hi ha en els plans... Ho he associat al llarg dels anys amb les peces de Miquel Àngel, el seu “contraposto” tan bèstia, els esclaus lligats, el voler desfer-se d'alguna cosa que no saps què és.

—Posicions de cos amb molta tensió i molta força, com recaragolades.

—Però recaragolades d'anar i tornar. Un posició de lluita.

—I l'última etapa és la del coure.

—Però és el que et deia abans. Si mires la del coure veuràs que està totalment trenada amb la del ferro.

—Però semblen coses absolutament diferents.

—Formalment ho són, però des del punt de vista del desenvolupament són iguals. A més, hi ha el tema de la pell.

—Que les unifica?

—De fet, està tractat de diferent manera. En les de ferro... Mira, el que va més bé per explicar-ho és la que porta per títol “Nuba”. Els Nuba es fan escarificacions, incisions a la pell que s'infecten perquè els quedi el senyal. Com que ja duia temps soldant i controlava més la soldadura, podia fer-les a la peça. Escarificacions fetes amb soldadura que són els símbols. I són, a més, el que l'aguanta, perquè si els treus, la peça es desmunta. De la mateixa manera que els símbols són allò que aguanta una societat... És la reflexió que va sortir a rel d'anar-la fent.

—I en les de coure?

—La pell, en aquestes de coure, parla de la frontera, de la zona d'intercanvi que sempre m'ha interessat molt... Si és que hi ha alguna cosa a dins o tot és a fora, les relacions entre el dins i el fora... Però l'orgànic, el coure ja ho té abans perquè aquí, al contrari que amb les de ferro, primer modelo la peça. El que passa que, després, la tècnica em permet “destrossar” el modelat...

—Perquè és aquesta tècnica que et vas inventar i que té l'aparença ben bé de la pell que queda quan una serp la canvia.

—Sí.

—Com si els humans canviéssim la pell

—Sí, podria ser. La tècnica va aparèixer perquè m'interessava fer una cosa molt fina. I després, comercialment, m'han dit que era un problema perquè era massa fi.

 

"El pas del temps, el veig com una espiral. Quan l'espiral passa per una mateixa zona, que són interessos o moments o el que sigui, apareix aquell tipus d'obra. Després l'obra canvia completament i dius: “Què ha passat?”. No ha passat res, estic acabant de fer la volta."

 

—Tot són coses fràgils, les que fas... Perquè l'escaiola ja era problemàtica. El formigó és fort, però amb el ferro allà mig, tampoc. I el coure, tampoc...

—Bé, suposo que és la fragilitat humana, que sempre està allà, al darrere... Però a nivell comercial, també, massa fràgils... 

—Les obres de coure semblen més càlides. És només que el material ho porta o és una qüestió d'intenció?

—És que sempre hi ha un contrast. Per una banda va sortir així perquè el material és així, que segons com l'escalfes agafa aquests tons i aquests colors... I aquesta calidesa és la part humana i després hi ha l'altra part, aquella més dura de la pell....

—De la fragilitat, vols dir? D'aquesta pell que expressa com una disgregació... Perquè totes aquestes escultures tenen les vores com ratades... que són molt dramàtiques. No és exactament com un tors en una pedra, sinó que és més tràgic...

—És aquesta cosa del contrast. Si et fixes en el modelat, el veus més o menys cuidat. Seria el que en general la gent entendria com una cosa maca, bella, bonica. I l'altra és la duresa o allò terrible, la destrucció que construeix una peça nova ... És allò que diuen, que la bellesa sempre té alguna cosa de terrible. Això és una constant en les meves peces.

—Per això té aquest sentit més dramàtic, d'expressar una certa tragèdia...

—Sí, abans jo també em pensava que eren molt dramàtiques les meves peces, però de fet el que hi ha és un canvi, un construir la peça. O sigui, he de destruir la figura modelada, per poder construir-la... És clar que tots els canvis són dramàtics... Però van cap a bé, no? Apareix una cosa nova... 

—Diries que la teva obra és expressionista?

—Ho diuen.

—Per aquesta energia que surt a través dels materials, per aquesta per aquesta cosa terrible dins de la bellesa?

—Suposo que sí, però no m'ho he plantejat mai. L'expressionisme sempre m'ha agradat, sobretot en l'etapa de formació... No ho sé, em deu haver quedat. Potser és perquè no et pots mirar una peça meva i anar directament a la part racional, això només ho pots fer si te l'has mirat moltes vegades. Primer et ve aquí, a l'estómac.

—També és la intenció, no?

—No és que ho faci expressament, em surt així.

—Hi ha molta gent que em sembla que se m'espanta amb les peces. Diuen: “Ai, no, no. Això no.”

—Toca aquí, a l'estómac. Toca massa fort.

—Sí. Em sembla que sí.

—Què és fer escultura per a tu?

—Entrar al taller és com una forma de meditació. A mi m'equilibra molt. Té alguna cosa d'espiritual.

—Per trobar aquell punt essencial de tu mateix?

—Sí, però també, i en la mesura que et recol·loques, és una forma d'entendre el que hi ha al teu voltant, no les coses de cada dia, sinó allò més... Perquè, de fet, a última hora hi ha qui diu que fem de catalitzadors més que de creadors.

—Què et sembla que el Promoartyou farà per tu?

—No ho sé, ja ho veurem. Però a rel d'aquesta exposició he vist claríssim –he tardat 50 anys, però ho he vist claríssim– que jo no em puc promocionar. Pel meu caràcter. I que necessito trobar algú que me promocioni. És el que Promoart pot fer per mi.

 

TEXT:

Roser Atmetlla

Escriptora i editora de Promoartyou



Darrera exposició: "ME FECIT",  del 7 de febrer al 24 d'abril de 2014, al Pati de l'Hospici-Museu de la Garrotxa, OLOT

 

Més informació: http://www.promoart.cat/ca/admin/noticies/editar?id=49

 

Compra d'obra: Veure l'aparador de Fèlix Atmetlla


 

Arxius adjunts

comments powered by Disqus