La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > RECORDEM: Descobrir ... FLAVIA COMPANY

Revista

RECORDEM: Descobrir ... FLAVIA COMPANY

Flavia Company
Flavia Company. Foto d'Inma Ibáñez
"Por mis muertos", darrer llibre de relats publicat per l'autora
20/04/2015

Una aigua amb gas i una sense. I les portes del bar, obertes. Els sorolls es barregen a la conversa. Tal com se'ns hi barregen la vida i la literatura.

 

"Ara, amb la maduresa tinc la sensació d'escriure amb la passió i la tranquil·litat amb què llegia quan tenia quinze anys o setze... Que llegia amb aquella voracitat! Parlo de l'acte físic de l'escriptura que és d'una naturalitat! És com empassar aigua!"

 

— Què volies ser quan eres petita?

— Doncs, de petita volia ser escriptora. I sempre he pensat que si no fos escriptora… seria escriptora.

— Quan anys tenies?

— És que vaig començar a escriure molt aviat! Als set.  I més petita encara a estudiar piano, als cinc anys. Teòricament, havia de ser pianista. Però la primera novel·la que vaig publicar la vaig escriure amb disset anys! Tot va venir de tan jove!

— No et vas fer grans plantejaments...

— No. Em vaig decidir a causa d'una tendinitis que vaig tenir als canells quan havia de fer el primer concert de piano. Jo crec que era la por que em tenia paralitzada... I va ser com decidir físicament...

— Això del piano és una cosa familiar?

— No. Ni l'escriptura tampoc. Però, el meu tiet era tenor... I la meva família llegia i escoltava música sovint. (Tota l'estona, diguéssim...) Llavors, és clar, no és que fos un bolet en una família de banquers...

— Diries, doncs, que escriure és una cosa inevitable?

— Sí. Però també és una elecció. O sigui, jo he escollit seguir el camí de la literatura i per a mi és un deute moral. És la sensació de ser qui sóc perquè forma part de mi. I alhora, ara que m'he fet gran, ho sento com un do que m'ha estat concedit, però que no és meu, sinó que passa per mi i jo l'he d'exercitar perquè a qui li passi després, li passi millor de com m'ha arribat... No ho visc com una cosa meva. És un do, és a dir, un regal, però no pas un talent.

— L'evangeli parla també de talents que s'han de multiplicar... Ho veus com un do que has d'exercitar també per als altres?

— Sobretot. Recordo que quan tenia 15 anys, a l'institut, (Jo ja escrivia!) vaig manifestar que el meu desig era escriure filosofia literària o literatura filosòfica. Clar, jo als 15 anys no sabia el que deia, però sí que és cert que per a mi ja hi havia tota una sèrie de qüestions com els límits de la conducta humana, la mentida, la frontera entre realitat i ficció..., que han estat presents de manera constant. I escriure ha estat la meva manera de compartir, d'aportar el que a mi em sembla que hi veig...

— Però en la teva obra, a més d'aquests temes que són unes constants, hi ha una gran varietat estructural i estilística.

— El que va primer sempre són les estructures, sempre. I aquestes estructures són les que es renoven d'obra en obra. Però tot i aquests canvis estructurals, jo en realitat tinc la sensació d'estar escrivint una sola obra.

— O sigui que estàs d'acord amb la frase que hi ha escriptors que només escriuen una sola obra...

— No estic dient que els escriptors escrivim sempre la mateixa un cop i un altre, sinó que, per a mi, el meu projecte literari és “un” i cada obra en forma part. Per tant, cada cop que hi afegeixo una obra entenc que és una peça més del trencaclosques.

— I quan encares la creació d'una obra, de què parteixes? D'una anècdota, d'una idea...?

— De l'estructura. Sempre. Sí, sí. Parteixo de l'estructura com si fos una idea d'arquitectura o d'enginyeria. Les estructures són bàsiques perquè són el que dóna la manera de fer, la manera de crear. No començo mai res si no en tinc.

— Però també hi ha un contingut, hi ha una història.

— Normalment tinc una imatge, una imatge que em porta a un tema... Per exemple, en el cas de “L’illa de l'última veritat”, volia fer una exploració sobre la identitat i això havia de tenir una estructura que permetés un joc suficient per expressar allò de “las apariencias enganyan”. I llavors vaig pensar: “Quina és aquesta estructura?”

— O sigui que comences amb el més abstracte i vas al més concret... I amb la literatura infantil també ho fas així?

— Amb la literatura infantil... Em deixo portar més... Evidentment que hi ha una idea bàsica que he de tenir acabada abans de començar l'obra... Això sí. Però em deixo portar més pel “cada dia a veure què passarà”. I és més... És que escric com si fos una nena. Escric des del record de la lectora que jo era quan era petita i dels llibres que m'hauria agradat llegir aleshores... És un altre sistema, és més imaginatiu, més un homenatge als llibres d'infantesa, a les Enid Blyton... Estic absolutament influïda per totes aquestes històries que llegíem de petites...

— Ets una escriptora d'horaris?

— Depèn del que estigui escrivint... Hi ha novel·les que les he escrites amb un horari de fer tantes hores al matí i tantes a la tarda... I n'hi ha hagut que són rampells d'aquells incontenibles... Però després de pensar. El que sí que faig és que penso molt abans d'escriure. I quan escric, per a mi és abocar.

— O sigui que no comences a escriure fins que...

— Fins que no l'acabo! Això em recorda sempre la broma que va fer l'Iris Murdoch al seu home un dia que va arribar a casa i li va dir: “George! He acabat la novel·la! Només em falta escriure-la!”. Per a mi és així. No vol dir que ho tingui tot clar des d'un començament, però sí que tinc clara l'estructura.

— I entre una obra i una altra has de reposar?

— Mira, mentiria si digués que reposo mai. Jo no reposo. O precisament reposo quan escric. L'escriptura és el moment del meu repòs perquè... Abans d'escriure és quan no reposo! I quan escric, em descanso.

— Perquè ho deixes anar...

— Clar. És el moment de l'exercici físic que és el menys cansat de tots. Llavors quan acabo l'exercici físic ja comença allò altre... Però no pateixo, eh? M'ho passo molt bé... Jo, aquesta cosa de l'artista patidor, que s'ho passa fatal... No sóc el cas.

— Però sí que és un ritme creatiu constant, no?

— Constant, constant.

— No fas mai vacances.

— Jo estic constantment creant. Quan algú em diu: “És que fa temps que no tinc una idea.”, penso: “Com és possible que passi això?”. A mi el que em costa és escollir quina de les que tinc és la que val més la pena. Per això a vegades em costa engegar un projecte, perquè em costa casar-me amb una idea. Dic: “Si l'altra m'agrada molt! I l'altra! I l'altra!”

— I amb quina et quedes?

— Amb la que fructifica.

— I en quin moment dius: “Això serà una novel·la, això serà un llibre de relats, serà poesia...”

— Primer hi ha aquella llavor, aquella imatge. Després és: “Quina estructura té això nou que se'm planteja?” I quan poso la ploma a la llibreta, ja sé què faré. És a dir, he escollit l'obra, m'hi he compromès. Perquè l'autèntica llibertat arriba, no quan ho vols tot, sinó només quan vols el que vols i saps què és. I ho esculls. Aquest és el compromís que prové de la llibertat. Per això és tan interessant la maduresa literària... I s'assembla molt a la vida... Jo m'he compromès una vegada a la meva vida, totalment compromesa, que és quan m'he casat. I realment, la meva sensació de llibertat no es pot comparar a cap altre moment que hagi viscut... Crec que realment la maduresa porta a escollir.

— I què et sembla que aporten els anys al fet d'escriure?

La naturalitat. La senzillesa. És a dir, ara tinc la sensació d'escriure amb la passió i la tranquil·litat amb què llegia quan tenia quinze anys o setze... Que llegia amb aquella voracitat! Sense preocupar-me si ho entenia o no ho entenia, si anava de pressa o a poc a poc... Parlo de l'acte físic de l'escriptura que és d'una naturalitat! És com empassar aigua!

— Em semblava que en les teves obres del començament hi havia un llenguatge molt més metafòric, més florit, potser, no?

— I tant! Reflorit!

— I que ara, sobretot en aquestes últimes, hi ha un llenguatge molt més directe, molt més d'anar al gra, amb menys imatges, potser, però amb més reflexió...

— Clar, perquè costa molt de fer transcendent el llenguatge. Ens pensem que florint-lo, el fem transcendent... Però és al revés. La transcendència sempre és senzilla, el que passa és que arribar-hi és molt complicat. Per això no pots ser simple des del començament. És un procés necessari: has de passar per la complexitat per arribar a la senzillesa.

— Et sembla que aquesta simplificació del llenguatge, de fer-lo més directe, té a veure amb el panorama cultural que tenim, amb el fet que com que aquí es llegeix poc, sembla que tinguem l'obligació d'escriure obres més ràpides o més lleugeres per no avorrir el lector?

— No és el meu cas. De la mateixa manera que intento trobar l'estructura que correspon, també intento trobar el llenguatge que correspon. El llenguatge de “Volver antes que ir”, per exemple, (el poema està escrit en argentí!) està connectat amb el llenguatge que jo pensava que necessitava. Per a mi, a més, és molt important desaparèixer com a autora de les històries. I la desaparició només es pot produir, des del meu punt de vista, amb la desintoxicació del llenguatge, de manera que tota la simplicitat del món pugui arribar a parlar de totes les complexitats. Si el llenguatge és molt complex, la idea que hi ha subjacent sempre serà decebedora per al lector perquè li haurà costat tant llegir i entendre allò...! Per total, al final, veure aquella “ideeta”...! A mi m'agradaria fer el camí invers.

— Es tracta, doncs, d'un procés de maduració personal...

— I tant! Me'n recordo del dia que vaig anar a Brussel·les a fer una xerrada centrada en la pregunta de per què escrivia. Per contestar-la vaig parlar de tres elements. “Primer –vaig dir– escrivia perquè buscava la bellesa.” Quina ingenuïtat, no? O ignorància... Després vaig dir que escrivia perquè buscava la veritat. Pitjor encara, és clar! És la primera joventut, quan et penses que la veritat existeix i que només n'hi ha una. I en tercer lloc –i era el que jo portava com a conclusió a Brussel·les i em semblava que havia tocat el cel!– vaig dir: “I ara, només busco que tot coincideixi”. Amb trenta anys llargs, em va semblar la gran conclusió. Després m'he adonat que, tal com t'he dit abans, en realitat tendeixo a buscar la manera de desaparèixer del text, ser la veu de la història, però sense que es noti que hi sóc. Com si la història es pogués escriure ella mateixa.

— Tot i que a “Por mis muertos”, la teva última obra, això precisament sembla una contradicció: el to autobiogràfic i la narració en primera persona gairebé hi són de manera omnipresent.

— És una contradicció interessantíssima perquè en el moment que poso la meva persona al text i renuncio a la meva imatge, desaparec més que mai. La invisibilitat és això: fer desaparèixer l'ego.

— Però el cert és que provoques una mena de malestar en el lector perquè davant d'una obra el primer que fem és acceptar de llegir-la com si fos veritat. I en aquest recull de contes el to autobiogràfic va tan enllà, adquireix tant un to de veritat, que d'aquest “com si” no saps què fer-ne...

— Sí! Clar! M'agrada! És que és això! És aquesta la pedra filosofal de l'escriptura: fer de la realitat, ficció i fer de la ficció, realitat! Aquest llibre ha estat molt difícil d'escriure. He estat molt de temps investigant quin era el lloc des del qual l'havia d'escriure, trobar la veu...

— És que és molt complicat de trobar un equilibri entre aquell to de veritat, per una banda, i per l'altra mantenir l'objectiu de no escriure simplement el teu diari, sinó una obra literària.

— La veritat només és el producte d'una bona narració. En el cas de “Por mis muertos”, d'una bona narració èpica. Perquè el que aquí estic fent és recuperar la tradició oral, la dels primers poemes èpics. El que passa que els herois d'avui en dia són petits: una àvia amb un cargol i una dona amb una altra... M'entens? I una nena que li roben els retoladors i un nen a qui el mestre pega. Són aquests els herois, però l'èpica tenia intenció de veritat. I llavors, la pregunta és: Des d'on expliques això? A mi el que m'ha interessat més d'aquest procés ha estat trobar aquesta frontera entre ficció i realitat que demostra que la frontera entre ficció i realitat no existeix.

— Aquesta és una idea que també val per a la vida... Vull dir que cadascú s'explica la pròpia vida a la seva manera i com pot.

— Clar. És que aquesta obra aposta per una manera d'entendre la vida que és precisament la del compromís i la de la veritat en el sentit que si totes les persones visquéssim fent coincidir el pensament, les paraules i els actes el món seria idíl·lic! Idíl·lic! Idíl·lic! No hi hauria intenció, no hi hauria mentida, no hi hauria robatori... Si tot fos el que és, tot seria el que és. I ja està! El problema –i això és el que explora aquesta obra, el que proposen aquests relats –és que nosaltres no funcionem així. Perquè: “Tu, quan t'expliques, què expliques? I quan t'expliques, et justifiques. I mentre et justifiques, no ets. I sobretot, mentre dius que faràs, no fas.” Per tant, es tracta justament de denunciar l'enganyifa de les paraules. És a dir, sovint les paraules recorren el trajecte que no recorrem les persones... Mira, l'exemple més fàcil: “T'estimo”. Que fàcil que és dir-ho! Però i veure-ho?

— A “Por mis muertos” també hi ha el tema de l'emigració, d'aquell “Volver antes que ir” (títol del teu poema narratiu) que recorre especialment el relat “Secreto”.

— “Secreto” va ser el pròleg, una mica modificat, del poema narratiu (mil i escaig versos) que es titula “Volver antes que ir”. Jo no havia entès per què havia escrit un pròleg fins que estava escrivint aquest llibre de relats i vaig pensar: “Clar, ara ho entenc! És que és un relat d'aquest llibre!”

Per altra banda, considero que l'emigració és probablement hereditària, que heretes la capacitat de no tenir por de moure't... Això una vegada més ens connecta amb la nostra real naturalesa que és nòmada! I és que en aquest llibre hi ha dos elements absolutament atàvics i particularment humans. Un, la fascinació per la narració oral, èpica. I l'altre, el nomadisme... Perquè nosaltres vam ser nòmades abans de començar a ser sedentaris tots plegats, de començar a tenir una casa, un cotxe... Aquesta cosa de la propietat privada...

— I el tema de l'emigració potser té relació amb una sensació vital d'inestabilitat?

— És probable que l'experiència de l'emigració estigui relacionada amb la sensació de la impermanència... La idea de pertànyer a un lloc, la qüestió de les arrels, et fa defensar aferrissadament pàtria, família (que és el mateix però més petit) i religió, que és un altre tipus de pàtria que de vegades substitueix la pàtria geogràfica. Aquestes sensacions de pertinença, aquestes sensacions d'identitat col·lectiva, són il·lusions.

— Però després hi ha una sensació de pertànyer, diguem, a través de la memòria, als teus orígens, als avantpassats, a aquells que has estimat...

Justament, de pertànyer, no. Més aviat de reconèixer... Diria, més aviat, que representen la humanitat de la qual provenim tots, però precisament qualsevol humanitat. El desig és de no limitar-te... Jo crec que l'única pertinença vàlida és la naturalesa. Tots som, animals i plantes inclosos. És a dir, ésser en el sentit d'existir. I aquesta sensació que tots som un i un som tots crec que ens facilita una mica el camí i ens vacuna d'alguna manera contra la xenofòbia, l'homofòbia, el racisme...

— I el món dels afectes? Existeix, no? Potser no com un sentit de pertànyer, però sí com les coordenades des de les quals et mous. No tant “Déu, pàtria i religió” com un dir: “La meva mare, el meu pare i la meva àvia que eren els que m'estimaven”.

— Sí, en aquest sentit la paraula “afecte” és molt interessant. És cert que precisament els nostres mapes afectius, els de les persones que vivim ara, habitualment tenen a veure amb la família. El problema de la família –greu– és que hem de desempallegar-nos del 90% del que rebem... Perquè fins que no arribes a tu mateixa portes una quantitat de capes de ceba! A mi, la família no em sembla la manera ideal d'organitzar el món, ans el contrari!

— Per les càrregues que et “col·loca” la família...

— Clar! El procés de “Por mi muertos” és començar en l'àmbit familiar i desempallegar-te'n... Per això l'última part es titula “Herència y elección”. I ve a dir:”Esto lo heredo pero me lo quito. Y la elección la hago yo”.

— En un primer moment, el primer conte del llibre em va semblar desconcertant, em preguntava “Per què li ha posat aquí?”. Després vaig tenir la impressió que tenia molt de pes, tant per les simetries que vas trobant al llibre a mesura que el llegeixes com pel tema dels salts en l'espai i el temps.

— Sí, sí. El primer conte, “La llama de la vida”, juntament amb el petit fragment de “El abuelo de Andrea” formen la poètica del llibre... I aquest primer fa referència a la idea que tots estem connectats amb tots i que tots els nostres actes tenen conseqüències. Aquesta és una cosa que pensem molt poc sovint... I al llibre hi ha això que estàs dient tu, la voluntat de mostrar –sense dir-ho– que efectivament quan passa una cosa aquí això fa que tot canviï i que passi una altra cosa allà... “El efecto mariposa” però d'una altra manera, no? L'efecte “mariposa” moral.

— Una altra cosa que et volia preguntar és si, en el que escrius, l'humor hi ha estat sempre o és més aviat allò de “com més gran em faig menys em costa riure”?

— Personalment he rigut sempre molt, però hi ha també això que deies abans, que al començament de les nostres trajectòries com a escriptors i escriptores tot és més florit i més seriós i et sembla que no pots pas posar una broma perquè rebaixa el to i queda malament. Però això és l'ego i quan el deixes de banda, les coses són naturals. I la vida! Sincerament, amb intel·ligència és impossible no riure.

— Desapareix l'ego i comences a “passar” del que diran?

— Sí, però més que "passar"... És que ni hi penses! Perquè la teva preocupació ja no és la teva imatge davant de la gent i les coses que fas, ja no les fas perquè els altres les vegin...

— Un dels contes que m'ha agradat molt és “El caracol de mi abuela” perquè hi ha humor per una banda i, en canvi, per una altra, el rerefons no és gens humorístic... Hi veus alguna diferència amb la teva primera obra?

— La diferencia fonamental és que al començament et preocupa la recepció, no de la teva obra, sinó de la teva persona mitjançant l'obra. I aquesta és la gran trampa! Però en el moment que l'únic que et preocupa és el do que t'ha estat donat –aquell regal– i dius: “Ho hem de fer el millor possible!”, desapareix tot aquell complexe de posteritat que és el que impedeix la senzillesa i la naturalitat en la producció literària. I també l'humor, és clar! Això és difícil de tenir als trenta. I potser si una persona ho tingués a aquesta edat, ja no estaria en aquest món, ja no publicaria llibres...

— Pot ser que, a més del procés de maduració, la sensació de fracàs faci aparèixer més l'ego i, en canvi, quan et sents reconeguda d'alguna manera, aquest reconeixement et permeti d'alliberar-te'n?

— Bé, jo l'ego el tinc aquí tota l'estona, eh? Demanant atenció. Però en tot cas, amb la sensació d'haver-lo descobert, el tinc localitzat... El que passa és que la sensació d'èxit a la vida no em ve pas de la literatura, sinó del fet d'haver començat a estimar. Jo no m'havia compromès mai a la meva vida, ho tinc claríssim, perquè sempre he dit coses que no corresponien a la veritat: “Estàs bé?” “Sí, estupenda! Ha, ha, ha!” M'entens? Per a mi l'amor, ja jo he dit abans una mica, és el moment de l'elecció, el moment del compromís. L'amor fa que vulguis, que estimis el que és i, per tant, has de ser qui ets per estimar el que és.

— I ara l'última pregunta: Què creus que Promoartyou et pot aportar?

— Jo tinc la sensació que aquesta fantàstica iniciativa vostra pot ser un pont per fer trobar persones amb interessos comuns. No només en el sentit comercial, sinó que pot donar pas a fòrums, a trobades entre gent que estem desconnectats perquè estem cadascú al nostre niu... I, d'altra banda, també donar a conèixer la pròpia feina, fer-la visible i pública. O sigui que recomano a tothom que en formi part perquè és una iniciativa personal, original, i, a més, és una iniciativa que no té cap contraindicació. Avui m'han trucat de Radio3 per preguntar-me perquè escrivia. Dic: “Mira!, perquè no fa mal a ningú!”. És veritat!

 

TEXT:

Roser Atmetlla

Escriptora i editora de Promoartyou

 

 

Per seguir Flavia Company:

www.fcompany.blogspot.com

https://www.facebook.com/itinerariosdeescritura.flaviacompany

http://www.facebook.com/flaviacompany

comments powered by Disqus