La xarxa professional d'artistes i empreses culturals

Inici > Revista > Les ruïnes de les ruïnes de Palmira (2)

Revista

Les ruïnes de les ruïnes de Palmira (2)

Epigrafia de Palmira s.III
19/11/2015

Entenem què està passant a Síria? Sabem quina és la seva història? El per què de tanta violència? Aquí teniu la segona i esperada part de l'article sobre Palmira, perquè tots ens fem conscients de com la violència desorbitada pot destruir l'Art i la Cultura, de bellesa i riquesa mil·lenàries, davant dels nostres ulls "innocents" (?).

 

«He menjat amb delit els dàtils de Palmira...»,

 
diu un poema de Joan Vinyoli i, en efecte, el fruit de la phoenix dactylifera és a l’origen del nom arameu de la població: Tadmor (‘dàtils’, literalment). Així és com l’esmenten els testimonis escrits més antics de l’existència d’un assentament urbà a l’oasi d’Afqa –les tauletes dels arxius babilònics (s. XVIII aC)– i també la Bíblia: «Salomó fortificà Tadmor, al desert, i totes les ciutats de proveïment construïdes en el terme d’Hamat», llegim en l’Antic Testament (2 Cr, 8,4). La ‘perla’ del desert de Síria era, des de temps remots, una cruïlla important en la xarxa de rutes comercials que unia Àsia Central, el Golf Pèrsic i Mesopotàmia amb la Mediterrània, un punt de trobada propici a tota sort d’intercanvis humans; però l'apogeu de l’urbs anomenada en llatí Palmira tingué lloc durant l’imperi romà, com a capital d’una regió autònoma de la Provincia Syria (des del 64 aC) amb la funció primordial de fornir un escut protector contra els atacs dels perses. Enmig dels uns i els altres, Palmira prosperava i forjava la seva identitat singular, tot mantenint la llengua pròpia: el palmirè, una variant de l’arameu.

La lleialtat de Palmira a Roma va preocupar sovint els capitostos de l’imperi i, ja l’any 41 aC, el triumvir Marc Antoni n’ordenà el saqueig, al·legant que sostenia una política massa vacil·lant. Tanmateix, tres segles més tard, el governador de Palmira, el príncep àrab Odenat, va aprofitar una victòria de les seves tropes contra els perses per a obtenir dels romans el reconeixement de rei i august d'Orient. Roma, molt aqueferada, aleshores, amb la crisi econòmica i política que la sacsejava, s’acontentà a estipular un pacte d’aliança amb aquell ‘nou’ reialme, sense sospitar els maldecaps que ben aviat li ocasionaria, sobretot d’ençà que, després de l’assassinat d’Odenat el 267, se’n feu càrrec la vídua, una dona de forta personalitat: Zenòbia Septímia Bat Zabbay.
 

Zenobia's Last Look Upon Palmira (Herbert Schmalz, 1888)

Zenòbia és sens dubte el personatge més famós de la història de Palmira, l’heroïna que desafià les àligues de Roma i que conquerí la resta de Síria, gran part de Mesopotàmia, el sud de la península d’Anatòlia i, fins i tot, Egipte, en menys de tres anys! Fou l’emperador Aurelià (270-275) qui, després de derrotar l’exèrcit de la reina rebel a Antioquia i Emesa, va assetjar Palmira fins a fer-la caure de nou en poder de Roma, la primavera de l’any 272. I el tracte que els legionaris dispensaren a la ciutat insurrecta no difereix gaire del que li han infligit recentment els guerrers de l’Estat Islàmic: esclavatge, tortura i matadissa de la ciutadania, i destrucció de monuments i edificis. La diferència rau, evidentment, en el poder destructiu de les armes emprades en l’un i l’altre cas. Si d’aquell antic esplendor, malgrat segles i segles de decadència i erosió, en restà un conjunt de ruïnes susceptibles de ser reconstruïdes, parcialment, amb els mateixos materials dels enderrocs; ara, de les pedres de temples, arcs, tombes i estàtues, afonades amb potents explosius, només en va restant la pols. D’això es tracta, d’esborrar les proves tangibles que sustenten la interpretació històrica.
 

Moneda de Zenòbia

Conten les cròniques que Zenòbia va fugir de Palmira abans de l’assalt definitiu i que un escamot de la cavalleria romana la capturà en algun lloc de la riba de l’Eufrates. Empresonada i conduïda a Roma, fou exhibida pels carrers de la metròpoli en la desfilada del triomf imperial, lligada amb cadenes d’or. Pel que fa al destí final de Zenòbia, tot és llegenda. N’hi ha una que diu que, emulant la gesta de Cleòpatra amb Juli Cèsar i Marc Antoni, la seva darrera conquesta va ser la del cor d’Aurelià i que acabà els seus dies envoltada de luxes en una sumptuosa vil·la de Tívoli. Com sigui, i malgrat ser Palmira un dels imperis més efímers de la història, el record de la proesa de sa sobirana ha nodrit un mite durador, amb les famoses restes de fons.

El poder evocador dels vestigis de Palmira era ben viu quan el 1784, llavors sota el domini de l’imperi turc otomà, la visità el filòsof i orientalista francès Constantin-François de Chasseboeuf, comte de Volney. L’empremta indeleble que la visió d’aquella «scène de ruines la plus étonnante» li deixà en l’esperit el va inspirar a escriure Les ruïnes de Palmira; un llibre que circulava en els ambients antifranquistes com a lectura recomanada, perquè l’obra, imbuïda de les idees revolucionàries de l’autor, conté un recull de meditacions destinades a denunciar les malvestats dels tirans i a criticar les pretensions de veracitat de totes les religions.
 

The Ruins of Palmyra (James Basire, 1757)

Més endavant, als anys trenta del segle passat, una dama anglesa a qui li agradava freqüentar la Síria que, des de finals de la primera guerra mundial estava sota mandat francès, també s’extasiava amb la contemplació de les ruïnes i escrivia que «l’encant de Palmira resideix en la seva bellesa cremosa, que s’eleva de manera fantàstica enmig d’arenes ardents. És deliciosa, impressionant, increïble, com la teatral al·lucinació d’un somni». La que va descriure el paratge amb tant de lirisme no era altra que la cèlebre Agatha Christie, que va trobar en les regions del Pròxim Orient els escenaris idonis per a alguns dels seus més populars relats d’intriga. Quan sojornava a Palmira, la ‘reina del crim’ solia allotjar-se en un hotel també amb molt d’encant, situat en un cantó de l’oasi, amb una vista espectacular de les restes: l’hotel Zenòbia, i diuen que és allí on redactà la novel·la Assassinat a Mesopotàmia.

Els que heu tingut la sort de viatjar a Síria i de conèixer la Palmira anterior a la primavera de 2011, segur que recordeu aquest hotel, inaugurat el 1930. Si no hi féreu fonda, potser almenys hi féreu parada i prenguéreu un refresc a la terrassa del local, asseguts al voltant d’un d’aquells capitells corintis –autèntics– que fan de taula. Potser també us explicaren l’apassionant història de la senyora Marga d’Andurain, la fundadora i primera directora de l’hotel, una aventurera basca nascuda a Baiona que, entre 1927 i 1936, s’instal·là a Palmira ostentant el [fals] títol nobiliari de comtessa. De Marga d’Andurain conten que, mentre rebia els viatgers més il·lustres que a l’època feien cap al seu establiment, exercia d’espia per als britànics, seduïa els beduïns de la contrada i que, de nit, es passejava pels volts de l’oasi muntada en camell i brandant una simitarra; en fi, n’han contat moltes coses de la comtessa Margot, unes verídiques i altres no tant, però totes fascinants i dignes d’un caràcter tan especial com el de la reina amb al nom de la qual va batejar l’hostal.


Hotel Zenòbia anys 30

Sembla que, a dia d'avui, l'hotel Zenòbia continua dempeus, però val més servar-hi silenci i no donar gaires idees pel tipus de propaganda que difon l’EI amb la intenció d'obtenir ressò mundial. Ara bé, si resulta que les ruïnes de Palmira, o les ruïnes de les ruïnes, han de ser alliberades de les mans dels ‘bàrbars’ mitjançant bombardeigs, ja siguin ‘correctes’ –els efectuats pels americans o els europeus occidentals, naturalment– o ‘incorrectes’ –els dels russos, acusats d’afavorir els interessos del govern d’al-Assad–, qui sap què en quedarà de tot plegat, de la Palmira antiga i de la moderna!... La lògica de la guerra és devastadora, però acompanyada de la tecnologia actual causa estralls del tot irreparables. Si cap ingenu es creia que la UNESCO, tal vegada assistida pel potencial econòmic i militar del ‘món civilitzat’ front a un ardat de fanàtics gihadistes, faria altra cosa que proferir laments i elaborar llistes de béns culturals desapareguts o en vies de desaparició, suposo que ja haurà perdut la fe. Ni tan sols va ser capaç d’endegar una campanya de conscienciació eficaç sobre el que tota la humanitat hi anava a perdre. Bé, deixem-ho en incapacitat, si no volem posar-nos pedres al fetge.


Hotel Zenòbia 1992

La pèrdua de les ruïnes de Palmira no és només la d’un bell paisatge de postal per a omplir els àlbums fotogràfics dels turistes. Si així fos, no caldria que patíssim, perquè en un futur potser hi haurà qui posi diners per reconstruir el recinte tal com era fa ben poc, a imatge dels milers de fotos que avui en tenim, i per treure’n més diners, només faltaria. A la millor els nostres néts ja podran comprar bitllets per a anar de vacances a un parc temàtic anomenat Zenobia World o Palmirolàndia, explotat per algun empresari rus, algun magnat de Texas o algun emir de Qatar. El que perdem amb la destrucció de les ruïnes de Palmira, les mil·lenàries, és la prova material i insubstituïble de les accions dels nostres avantpassats, la que convida a reflexionar. Desmemòria històrica, això és el que convé a molts mandataris d’ençà i enllà.
 
 
Quan els qui ara ronden cofois per les ruïnes de les ruïnes de Palmira feren volar les torres erigides a la vall de les tombes, suposo que no es van pas fixar en el text d’una inscripció que hi havia cisellada en una de les pedres, la que pertanyia a una família noble del temps de la reina Zenòbia. El text epigràfic, escrit en el vell alfabet semític que ha conservat els mots de la ja desapareguda llengua palmirena, diu: «Qui gosi obrir, profanar o destruir aquest mausoleu, construït per Xamsigeram bar Nurbel, no tindrà descendència, perdrà clients i amics i, per més pa que mengi i aigua que begui, mai no satisfarà la fam i la set.
 

Margarida Castells
Filòloga, arabista i traductora






 
comments powered by Disqus